Es respira l’aire mariner, ni que l’autor Pere Riera (Canet de Mar, 1974) no anomeni en cap moment de la seva obra la població del Maresme on va néixer fa mig segle, terra adoptiva de la colla de Comediants i de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Canet de Mar, terra i mar de contrastos, doncs. Però també de vides modestes i treballadores, felices i desenganyades, visionàries de món obert i recloses en un terrat des d’on es pot arribar a veure el món sencer.

A les pel·lícules, a vegades es parla d’actors i actrius “convidats”. Una mica és el que passa en aquesta «Casa Calores», una casa teatral de Pere Riera on dos veterans com l’actriu Rosa Renom i l’actor Jordi Boixaderas, tot i ser dos personatges clau de la trama, sembla que hi siguin com a convidats, perquè molt aviat cedeixen el relleu als quatre intèrprets més joves, i ells dos van fent aparicions intermèdies, gairebé com si fossin els mestres de cerimònies d’entre acte i acte del que ha passat, passa i passarà en aquest terrat amb vistes al mar i al món, ple de records, de nostàlgia, d’il·lusions perdudes i de frustracions guanyades on les plantes hi malviuen els estius més calorosos ni que el gota a gota s’estressi, els fils d’estendre roba es destensin, la vella màquina de rentar faci l’orni, el dipòsit d’aigua del cel serveixi perquè la mànega faci de dutxa i la moda massiva de la parabòlica, segons el Pipa, el manetes amic de la Calores, serveixi perquè el govern els espiï a tots fins i tot per saber quantes vegades fan un riu i estiren la cadena.

Pere Riera —recordem l’obra «Barcelona» del Teatre Nacional de Catalunya, pel fort impacte que va provocar— té escrita «Casa Calores» des del 2007, a partir de l’empenta dramatúrgica de l’Obrador de la Sala Beckett. Des d’aleshores n’havia fet algunes lectures dramatitzades, però mai s’havia posat en escena.

Segons quines obres, com el vi, fan solatge. I el pas del temps, que les podria envellir, el que fa és enriquir-les i impregnar-les de l’aroma de la fusta vella i la fortor de la vinya i el cep que va sagnar collites enrere. «Casa Calores» té aquesta aroma perquè surt de la terra —Pere Riera no amaga l’enderrocament de la casa on va viure d’infant i de jove a Canet de Mar— i, quan la història arriba als espectadors, els fa pessigolles per dins i els humiteja els ulls perquè la coïssor que esgarrapa es fa inevitable.

Els personatges de «Casa Calores» conformen un retrat costumista de fa trenta anys, sí, però que ho pot ser d’avui mateix també, situat en tres moments diferents, tres estius dels més forts: el del 1989, el del 1996 i el del 2003 (la memòria meteorològica és més feble que el canvi climàtic, però aquest últim va ser dels més calorosos del que portem del segle XXI).

Tres salts de set en set: Set, set, set… número mitològic. Set colors de l’Arc de Sant Martí, set pecats capitals, set dies d’una setmana, set dies que calen perquè la Lluna canviï de fase, set inferns de la Divina Comèdia… El set és també aigua, terra, foc i aire.

Els quatre personatges joves transiten des que tenen quinze o setze anys fins que compleixen els trenta. Des que estan plens de projectes de futur fins que tremolen perquè el futur se’ls escapa de les mans i corren el risc de quedar-se només amb el passat.

Els diàlegs gairebé fugen de ser diàlegs. Tot s’insinua. Tot s’ha d’entendre. Tot s’ha de veure venir. Però tot i així, tot s’entén i s’endevina. I els espectadors, com si fossin una extensió d’ells mateixos o de l’autor, van elaborant la trama bressolats pels moments d’eufòria dels personatges, pels moments de trencament, pels moments d’amistat promesa i pels moments d’esquerdes d’aquesta amistat.

Si tots ells no desvelen mai res amb claredat, un tampoc no n’ha de desvelar res que trenqui l’enjòlit de la trama. «Casa Calores» és una obra que s’ha de viure sense que els espectadors sàpiguen d’entrada on arribaran de la mà dels personatges, mentre potser van descobrint que tots ells també són una mica la mare de «Casa Calores» (l’actriu Rosa Renom), el Pipa, amic de «Casa Calores» (l’actor Jordi Boixaderas), una mica del Ramon, el fill de «Casa Calores» (l’actor Eudald Font), una mica del seu amic Santi (l’actor Arnau Comas), i una mica de les dues amigues, la Clara (l’actriu Emma Arquillué) i la Lídia (l’actriu Júlia Bonjoch, protagonista d’un solo musical que marca un moment de calidesa en tot el muntatge).

Una interpretació de conjunt molt aconseguida que passa de la murrieria de la Calores i el Pipa i de la ingenuïtat adolescent i festiva dels quatre joves a la pressió de la maduresa adulta. Tots els seus personatges tenen una història diferent. Tots quatre personatges joves tenen una circumstància diferent que els empeny i que els arrossega cap als trenta anys.

Les històries personals, com les cases, guarden els records de tota una vida. I aquests records no desapareixen mai ni que un dia, la casa quedi tancada, mig abandonada, s’acabi venent i, en el seu lloc, s’hi alci un bloc de pisos on segurament no hi haurà mai més un terrat amb vistes al mar i al món com el que tenia «Casa Calores» quan, trenta anys enrere, potser enganyosament, semblava que tots eren més feliços. (…)