Tothom sap com és de complex i arriscat adaptar una novel·la al llenguatge teatral. Però l’adaptació de «Carrer Robadors» o «Rue des voleurs», de l’escriptor Mathias Enard (Niort, Deux-Sèvres, Nova Aquitània, França, 1972), reconegut amb el Goncourt del 2015 per «Boussole», autor de diverses novel·les traduïdes al català, i establert a Barcelona des de fa vint anys on exerceix de professor d’àrab a la Universitat Autònoma de Barcelona, sembla que en sigui una excepció perquè la trama de la versió teatral manté el ritme trepidant que ja es desprèn de l’estil de l’original literari i, en alguns moments, sembla que la companyia hagi pitjat el play d’un e-book amb la veu del narrador que va fent la feina que hauria de fer el lector.

El narrador aquí és el mateix protagonista de l’obra, el personatge d’un adolescent magribí, en Lakhdar —interpretat per l’actor Guillem Balart, un dels tres nominats a Revelació dels últims Premis de la Crítica de les Arts Escèniques de Barcelona—, que explica en primera persona la seva aventura a la recerca d’una vida millor en un viatge que té tres elements molt aprofitats i molt apreciats per la literatura: un viatge iniciàtic, una aventura personal i una aproximació al gènere negre.

Mathias Enard es va establir a Barcelona l’any 2000 després de tombar per la Seca i la Meca, va viure durant un parell d’anys en un pis del carrer d’En Robador, al cor del vell Xino, un carrer que té tant de mediàtic com d’estigmatitzat i que la veu popular ha economitzat toponímicament convertint-lo en plural (Robadors).

En aquesta novel·la, Mathias Enard va més enllà de la simple especulació literària i, partint de testimonis autèntics i de fets socials en temps real, estableix una relació entre la travessia infernal del jove Lakhdar, des de Tànger a Marraqueix o Barcelona, i el seu lligam inconscient amb les revoltes de l’anomenada Primavera Àrab del 2010 i el moviment del 15-M, anomenat així perquè va tenir el seu origen en les manifestacions dels indignats del 15 de maig del 2011.

La força del personatge de Lakhdar no és que sigui un dels molts herois que es juguen la vida en una pastera sinó que es veu empès a fugir de casa de Tànger per una relació prohibida amb una cosina, la Màriam. El recorregut del viatge de Lakhdar retrata les penúries del refugiat, la vida que ell mateix defineix com la d’un gos errant, l’explotació de diverses feines de mal fer, el viatge en un vaixell de càrrega ancorat a Algesires amb la naviliera a punt de fer fallida i la captació sota el xantatge de l’ajuda d’un grupuscle islamista al qual empeny el seu millor amic de carrer.

La història que explica Mathias Enard té un fil vermell ocult de tragèdia que va burxant l’espectador per la seva duresa. Els que hagin llegit la novel·la —per cert, reeditada ara per l’Editorial Columna del Grup 62— ja coneixen aquest fil vermell. Els qui no ho han fet el descobriran en aquesta adaptació a sis mans elaborada per tres punters del teatre actual: Julio Manrique, Sergi Pompermayer i Marc Artigau.

Els tres s’han trobat amb una trama narrativa molt teatral —jo diria fins i tot, anant més enllà, que molt cinematogràfica— i han recosit els moments, les situacions, les peripècies, les angoixes i les eufòries de Lakhdar envoltant-lo de molts dels altres personatges —alguns d’ells intèrprets catalans d’origen àrab o establerts aquí— que circulen per la trama amb un registre que intercala la narració original —es podria parlar gairebé de monòleg— amb les diferents seqüències dialogades, de la mateixa manera que ho fa també l’escriptor Mathias Enard en la novel·la, amb l’avantatge, esclar, que aquí la posada en escena i la direcció de Julio Manrique s’acompanyen dels efectes de so estereofònics que envolten l’auditori i els que són gairebé naturals, la il·luminació que s’acobla a cadascun dels estats d’ànim de Lakhdar i del que passa al món global en aquell moment i les projeccions que situen els personatges i també els espectadors en molts dels espais urbans pels quals transita el protagonista, des del Marroc a Catalunya.

L’espectacle «Carrer Robadors» —de moment només tres privilegiades funcions inaugurals del Grec 2021 a Montjuïc amb el 70% exhaurit i l’obertura de la nova temporada 2021-2022 al Teatre Romea—posa en primer pla l’actor Guillem Balart (Barcelona, 1995) no ara ja com a actor revelació sinó com a actor consolidat per la seva capacitat escènica i la seva força interpretativa que manté viu durant dues hores un personatge (Lakhdar) que ha nascut per ser un perdedor. Guillem Balart fa arribar a l’auditori un discurs nítid, potent, entenedor, punyent i esgarrapador.

Lakhdar té una parella que li fa d’espàrring (el personatge de la Judit), una estudiant catalana d’àrab de viatge al Marroc que de fet és l’ham que acabarà portant Lakhdar a Barcelona i que interpreta una altra actriu ja també consolidada de l’escena actual, Elisabet Casanovas (Sabadell, 1994), en certa manera un personatge coprotagonista de «Carrer Robadors» que es guarda a la motxilla de viatge un dels trets més inesperats de la trama.

I encara un altre espàrring que acompanya Lakhdar des del primer moment, el seu amic del barri de Tànger, en Bassam, l’actor Moha Amazian (Vic, 1995), el personatge que evoluciona més de tots els de la trama i que és, en part, el detonant de la tragèdia que acabarà envoltant Lakhdar).

La resta del repartiment alterna diversos papers: l’actriu Anna Castells (Barcelona, 1992) és la cosina de Tànger (Màriam), l’amiga viatgera de Judit (Helena), l’encarregada d’una pensió de mala mort o una de les ofegades anònimes a l’Estret; Ayoub El Hilali (Barcelona, 1989), Mohamed El Bouhali (Marraqueix, 1968) i Abdelatif Hwidar (Ceuta, 1971), són els imams, els xeics, els barbuts, els llibreters, els islamistes, els peons del vaixell o els viatgers del Metro de Barcelona. I el veterà i sempre suggerent actor Carles Martínez espera el seu torn, ni que sigui llegint el diari en un racó, com un espectador més, per aparèixer com a algun dels personatges que donen feina a Lakhdar sense escrúpols per l’explotació (l’impressor francès, l’encarregat del dipòsit de cadàvers dels ofegats de les pasteres o el pare de la Judit).

De rerefons, la passió de Lakhdar per la novel·la policíaca, el miratge del món imaginat, la Marsella de Tànger, el turisme que busca allò que no troba encara més al sud, la literatura àrab prohibida i la literatura àrab de pensament únic, i fins i tot el mite d’Ibn Mattuta, el viatger del segle XIV que quan tenia vint-i-un anys va abandonar també Tànger per viatjar per mig món abans que el món fos rodó.

Com ho fa Lakhdar d’adolescent, tot i que ell ja sap ara que el món sí que és rodó, tan rodó com la trama de «Carrer Robadors» que s’obre i es tanca en circular quan proclama d’entrada: «Els homes són com gossos, es refreguen els uns contra els altres en la misèria, es rebolquen per la brutícia sense poder sortir-ne». I quan acaba continuant proclamant de sortida: «Els homes són gossos amb la mirada buida, donen voltes en la penombra, corren darrere una pilota, es barallen per una femella, per un racó de la caseta, s’estan ajaguts durant hores, amb la llengua penjant fora de la boca, esperant que algú els liquidi, amb una última carícia…»

Aquest viatge literari i teatral al carrer Robadors de Barcelona és com aquell altre viatge a l’anomenada ciutat d’en Nyoca. Aquella ciutat amagada i oblidada de barraques a la falda de Montjuïc on el plat de sopa i dos rals al dia mantenien milers de persones víctimes de la febre groga de mitjan segle XIX. La mateixa ciutat d’en Nyoca que avui amaga encara en guetos els nous immigrants. La mateixa ciutat d’en Nyoca que el Lakhdar de l’obra «Carrer Robadors» troba al final de la seva travessia. La mateixa ciutat d’en Nyoca que esberla el miratge que els joves Lakhdar i Bassam tenien des del turó del mar de Tànger, allà on acabava Àfrica i començava Europa. (…)