El Grec s’ha atrevit a obrir aquest 2021 amb un espectacle que també podria haver obert el 2017. En aquests anys d’impàs de direcció artística de Cesc Casadesus, s’ha anat guanyant discurs i legitimitat per fer una proposta compromesa i arriscada artísticament. Julio Manrique torna a l’Amfiteatre Grec després d’aquell Jerusalem en què va aprofitar la vegetació de la pedrera per a entaforar-hi la caravana i l’abocador del protagonista sempre rebel amb les demandes del seu veïnat. Ara, la rebel·lia és la d’un jove que s’adona que l’única alternativa és escapar-se, fugir del seu Tànger estimat. El destí li dona sortida i un grapat d’adults aprofiten la seva necessitat per a utilitzar-lo per als seus negocis (siguin ideològics o econòmics). Una fugida que ja han tastat altres espectacles de petit format com P.A.U o Alhayat, o la suma dels dies. I que parla de la dificultat de viure sense estigmatització a Europa: No es país para negras, Netraga de merda…

La posada en escena tapa la pedrera i permet que sobre el mur s’hi projectin, a gran velocitat, vídeos amb itineraris pels carrers de Tànger, de Marràqueix, de Barcelona, i hi entrin també breus declaracions de polítics. L’obra salta d’una escena a l’altra en contínua transició. Un dels mèrits de la dramaturgia és que res està aturat; que tot es mou. I, en canvi, a l’escenari hi ha personatges que s’hi estan llargament, exposats, com a contrast: mentre la vida dels joves corre per les venes, les possibilitats de créixer, de sortir, de prosperar d’uns s’encallen en d’altres. Hi ha qui li somriu el destí, i hi ha qui mor fatalment.

El repartiment d’intèrprets és divers. Guillem Balart interpreta el paper de Lakhdar, el protagonista. Tot l’altre repartiment (destaquen Moha Amazian com l’amic que va enfosquint el caràcter, tancant-se i provocant una reacció inesperada del protagonista que l’estima com un germà i Elisabeth Casanovas com a Judith, la noia barcelonina que li dóna motius per sortir de Tànger i arribar a Barcelona) es desdobla en una acció trepidant. Els actors àrabs interpreten bona part dels papers que corresponen a mesquites i veïnat en barris marginals, però també el d’infermer en un hospital públic de Barcelona (potser una picada d’ullet al conflicte sobre presència dediversitat actoral en obres, que va esclaar en aquell Àngels a Amèrica). L’aposta de Manrique és destacar l’empenta juvenil de Lakhdar, més que no pas el seu carnet d’identitat. Com el mateix personatge expressa en l’obra, ell és fruit de les experiències que ha viscut no pas d’on va néixer o de qui van ser els seus pares.

L’obra parteix de la voluntat de donar veu als joves immigrants que arriben desemparats a Barcelona. I proven de sobreviure. Però no és bonista perquè té un relat complex, de contradicions i que només Lakhdar, l’heroi, sap llegir amb ètica. Però això el porta a la seva tragèdia personal. No és el cas de Bassam, per exemple, que queda atrapat per una mirada a la religió frustrant, venjativa, que no allibera ni construeix. La peça té un relat d’història petita que li anirà millor el Romea. Perquè l’Amfiteatre Grec és un espai que domina, encara que se’l tapi. La complexitat per poder dialogar amb l’espai (so, llum, espai escènic) i sortir-ne victoriós, demana una part molt més visual espectacular com el d’A tocar de l’any passat, quasi improvisat que, efectivament, Carrers Robadors li aniria a la contra. Carer Robadors és un bon treball coral i, sobretot, honest.