Poca broma amb aquells monjos (goliards) de Beuren (Alemanya) que deuen haver estat els primers referents de la contracultura. Els seus versos van quedar recollits en aquest recull, Carmina Burana, el segle XI. Els poemes, titllats de clandestins, celebraven la disbauxa (el sexe, l’alcohol, la celebració del Carpe diem més extrem) davant del caprici de la Fortuna que modifica o escurça la vida de tothom: si la vida són dos dies, cremem-la a plaer.

Sembla lògic que La Fura dels Baus s’hagin interessat per una cantata medieval, escrita en pergamins, i l’hagin volgut posar a l’escena més radical. La música de Carl Orff l’ha popularitzada. Avui ressona com si fos un hit molt recurrent com podria el de l‘Odissea de l’espai, que tant il·lustren un final de curs com el darrer model de cotxe elèctric. En tot cas, el rovell de l’ou, la peripècia dels goliards escapant-se dels vots de pobresa i de castedat, es pot vincular amb qui planteja la sexualitat com el camp de la revolució social. Una batalla sense treva ni profilaxi benefactora (Lectura fácil, Catalina).

La presentació dels 25 temes interpretats seguits arrenca amb molta potència i sorpresa però es va esllanguint. El recurs dels vídeos i dels aparells proto-renaixentistes (la peixera, la grua…) així com el joc amb unes cortines amb diversos jocs doten d’espectacularitat a la imatge. Però tot cau al prosceni, pràcticament. No,és les puntiuals baixades dels solistes (o les entrades del cor i la flauta travessera proporcionen aquella vulnerabilitat dels primers anys de la Fura (Manes). Molt més violenta va ser l’entrada dels soldats txetxens en l’aparent segrest de la Sala Gran del TNC (Boris Godunov, 2008) o la percepció d’inseguretat amb uns personatges amb motxilles amb flaire d’homes bomba, al Mercat de les Flors (Imperium, 2007).

Les imposicions de les mesures de seguretat, dins i fora dels teatres (M.U.R.S.) no ajuda, certament. Però, a falta d’una trama que permeti empatitzar amb els personatges o la situació, convertint el poema (en llatí o alemanys i sense cap traducció, com és preceptiu en el món líric, fins i tot quan es canta en català) en unes icones primitives degenerades (com les de Marcel·lí Antúnez d’Epidermia, per citar un exemple) deixa l’emoció massa distant del públic. Si no són temps dels Living Theater, tampoc ho és d’aquesta radicalitat dels goliards. Quan el tsunami es queda dins de la peixera, ningú en surt esquitxat.