Les Impuxibles fan veritables experiències de vida a partir dels seus espectacles. Actuar, tocar, ballar és com respirar. Cada títol és un projecte per enfrontar-se als fantasmes de la Clara i l’Ariadna Peya. Que són una mica, i variant les intensitats, les preocupacions de tots. El suïcidi (Harakiri), la depressió i les cures (Suite TOC num6), però també el gènere (Limbo) O l’ombra de l’abús (Aüc). Ara, s’enfronten a les addiccions, al debat de les drogues permeses i les perseguides, a l’ús lúdic per a plaer i descans i al risc de la dependència. En realitat, les Impuxibles porten anys voltant per una mena de llac profund, que les manté tenses. És un abisme que les obliga a revisar privilegis socials i individuals i a ser conseqüents i solidàries amb les persones més vulnerables. Dins i fora del grup. Ara, aquest Caramel reflecteix la seva maduresa. Aborden el tema amb una hibridació de llenguatges pròpia i entenedora. Retraten la por a l’ensopiment amb una peça que dialogaria amb Adrenalina de La Cítrica.

En el que podria ser un bar musical (recorden aquell Mal de coraçon?) hi ha una confluència d’imatges, de vivències, de records. Són situacions que s’esvaeixen com les al·lucinacions. O que martellegen com els deliriums. Els personatges poden ser laxos com un rellotge de Dalí, en una mena de núvol plaent, o pot emergir i desaparèixer de les ombres. Poden ser miratges producte del consum, com canten els Amics de les Arts a Armengol. O records de la mare que va desaparèixer. La mirada i la paraula de Pablo Messiez (molt amic de caminar entre la realitat i la fantasia fosca, potser desesperada, per moments, alliberadora, des de Las canciones a El temps que estiguem junts o La voluntad de creer) casa molt bé en aquesta dansa física d’aire lúgubre dels Peeping Tom (Triptych).

Caramel contrasta amb la trilogia (per ara, s’ han presentat dues peces: Cheli i Teresa) de Pupilas pintaban mis sábanas en què la proposta parteix de testimonis concrets i des d’on també es relativitza la culpa i, fins i tot, la dependència. En tot cas, Les Impuxibles no jutgen: ensenyen molts prismes d’aquest mirall en aquest collage oníric en què la música i la cançó constitueix una veritable columna vertebral. Escales, taules i cadires desapareixen, per moments. El piano queda impassibl. És el fil que atrapa la vida de Les Impuxibles, amb moments de dolor, però també de despreocupada diversió (molt necessària per a una peça que arrossega els cossos, que multiplica els contactes i els patrons es van reproduint a cada quadre). 

Consumir és com posar-se la jaqueta en períodes d’entretemps, com aquesta tardor: produeix un escalf agradable, però pot acabar molestant, si se n’abusa. Les persones que sàpiguen llegir el “prou” podran penjar l’abric al penja-robes. Les que estiguin atrapades, seran incapaces de deixar caure els braços perquè rodoli la peça, mànigues avall. Un poema multisaborós. Un caramel que tant empresona com sedueix.