Les Impuxibles, les germanes Ariadna Peya i Clara Peya, s’han conjurat aquesta vegada amb el dramaturg Pablo Messiez en un treball d’investigació i recreació multidisciplinar sobre el consum, no pas sobre la societat de consum que cantava en Raimon, sinó el consum addictiu de les substàncies que comencen semblant bones acompanyants i acaben dominant perversament el cos i el pensament.

A «Caramel», amb ressò camuflat de dolçor malgrat la duresa i l’amargor de la qüestió que el muntatge tracta, no s’hi parla mai de “drogues” ni de “consums” ni d’“addiccions”. Tot se sobreentén i tot ho mana el moviment, la música, la paraula, el gest, la il·luminació, el so i fins i tot les ombres que es perfilen darrere d’un mur vidrat de quatre cossos amb una porta d’accés a allò que podria ser un bar musical, o potser millor, com els agrada anomenar-ho a les germanes Peya, un piano bar que té una aparent pista amb quatre taules i una tarima amb l’instrument rei de les tecles que serveix a Clara Peya per posar banda sonora a tota la trama amb diverses composicions seves, totes originals per a aquest espectacle.

Tot un autèntic “caramel” de debò per anar desembolicant sense fer gaire soroll, a poc a poc, per portar-lo a la boca delicadament i paladejar-ne les sensacions que desprèn, sensorials sempre, més enllà del que vol ser la dansa a l’ús, per entrar en un domini del cos en moviment des que aquest moviment encara es controla fins que és el moviment el que controla i anul·la els personatges.

Sempre amb l’opció del sobretitulat, pensant segurament en espectadors inclusius amb diverses necessitats —el discurs, amb textos críptics i punyents del dramaturg Pablo Messiez— tampoc no vol ser un relat lineal sinó un espetec de sensacions verbals d’entre les quals té el seu punt àlgid, per ser el més narratiu, el que protagonitza un dels personatges, rememorant el que va ser o hauria pogut ser la seva mare de jove.

La fusió dels diversos llenguatges que integra «Caramel» el fan un autèntic mirall, tant delicat com farcit de sensibilitat, del que s’anomena —encertadament o no— teatre híbrid. Totes les accions, però, es mouen al servei d’una suggerent i a vegades enganxadissa composició musical de Clara Peya, interpretada en directe al piano per ella mateixa, instal·lat a la tarima del teatre bar de ficció on també hi ha espai per a la percussió, que executa la mateixa compositora i intèrpret, i per als efectes de so electrònics que acompanyen cadascun dels moviments, des dels que donen entrada per la porta del mur vidrat a cadascun dels personatges que freqüenta el piano bar fins als que, després d’un impasse amb carotes, un cop el consum ha fet de les seves apropiant-se dels cossos, tots els personatges tornen a desaparèixer pel mateix mur vidrat deixant només l’estela de la seva ombra com un pas fugaç per la terra que els ha vist néixer per acabar morint, sense que en el llarg camí no s’hagin acabat de conèixer els uns als altres mai del tot. (…)