Capas

Capas és una obra tècnicament notable, desborda energia i està carregada d’emocions acrobàtiques, bon humor i sorpreses. És un espectacle aparentment festiu que aprofundeix en les relacions humanes, un joc de contrastos entre personalitats diferents que van despullant-se de successives capes fins a mostrar la seva veritable personalitat. Fabrizio Giannini, un dels cinc artistes, comença la seva actuació cobert amb un abric de cap als peus i acaba a ritme de música disco cobert amb un mallot molt cridaner. La funció comença convidant els espectadors a sentir-se a gust en l’espai dels artistes i transmet tan bones sensacions que al final vénen ganes de d’emportar-se els artistes a casa. El públic s’ho va passar bé amb la companyia Eia i no va parar d’aplaudir durant la funció. Va començar fent l’onada i va acabar dempeus. Durant una hora se succeeixen exercicis de mà a mà, barra fixa, banquina, malabarismes, salts amb corda i alguna pilotada. Armando Rabanera va executar una proesa saltant a la corda sobre les mans de Fabrizio Giannini; Celso Pereira va fer riure el públic vestit amb una vella samarreta del Deportivo de la Corunya; Francesca Lissia (àgil) va protagonitzar una primera mitja hora de funció trepidant i els seus moviments i salts van ser tots precisos i preciosos; i tot això embastat a través de l’original banda sonora en directe de Cristiano Della Monica. L’escenografia també té la seva gràcia. Un armari tancat amb pany i clau que va acabar esmicolat i convertit en barres paral·leles. L’espectacle està en un moment dolç i és una pena que justament ara acabi. Amb les actuacions al TNC, Capas acabarà el seu periple i la companyia es concentrarà en dos nous projectes que estrenaran el 2016: Intarsi i Espera. La gent que vagi al TNC segur que no surt decebuda d’un dels pocs, si no l’únic, espectacle de circ que ha fet el doblet: Mercat de les Flors i TNC. La nit de dissabte va ser triomfal i el TNC va haver de posar el cartell d’entrades exhaurides. Els responsables del teatre semblaven també sorpresos per l’èxit. Confiem que a partir d’aquesta experiència augmenti la presència de circ al TNC i no haguem d’esperar tres anys. L'última vegada que es va veure circ va ser el 2012. Potser ha arribat el moment que el TNC es tregui també totes la seva capes.

Si els de la multinacional IKEA sabessin com és de fàcil desmuntar un armari, de segur que llogarien els de la Companyia "eia" de Circ perquè fessin serveis a domicili. Perquè l'important d'un armari, i del circ, no és com es munta sense que sobri cap peça, sinó com es desmunta per arribar a la síntesi de l'esperit tradicional de la pista.I això és el que fan els cinc integrants de la Companyia de Circ "eia" amb aquest espectacle que ha girat per una dotzena de països des de fa quatre anys i que, després de rebre premis de casa com el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika, acaben el seu recorregut al Teatre Nacional de Catalunya en programació familiar.La clau de l'espectacle de circ 'Capas' és la seva frescor i la seva naturalitat. És a dir, que tot sembla que passi per atzar, que tot sembla que s'improvisi, que tot sembla que mai no acabi de començar de debò, que sembla que sigui un miniconcert de rock amb guitarra elèctrica i bateria inclosa —música original de tres dels artistes del grup—, i que a vegades sembla que sigui una peça de dansa poètica —la coreògrafa és Francesca Lissia, d'origen de Sardenya, on "eia" vol dir simplement "sí"—, però també un xou de clowns amb patacades incloses i un repertori extraordinari de jocs acrobàtics que tenen com a trapezi central l'armari en qüestió, un attrezzo únic que es converteix en una mena de protagonista més. (...)

Ha convençut arreu. El 80% de les actuacions s'han fet fora de Catalunya. A Barcelona, va fer una breu estada al Mercat de les flors i ara repetix al TNC. Es un treball enginyós de circ contemporani en què, hi ha acrobàcia i un punt d'espectacularitat però sobretot destil·la molt d'humor i una connexió amb el públic, amb ganes d'implicar-se, de xiular, d'aplaudir, de jugar en un armari que va perdent capes i ensenyant-se cada cop més sincer. Al fons de l'armari és el lloc perfecte per amagar-se però també és on hi ha aquells secrets amagats (o oblidats) que habitualment es prefereix que ningú vegi. La humanitat de la proposta és que ells els ensenyen, generosos. Adjuntem la crítica de l'espectacle vist el 18 de febrer del 2013.