I ara, què farem? Aquesta pregunta sempre provoca cert vertigen, quan se la fa aquella mena d’equip creatiu que ha invertit anys de treball en un projecte, i ha vist com aquest notablement reeixit projecte era rebut també amb notable entusiasme. Diu AzkonaToloza que quan li va posar punt i final a la sevaTrilogia Pacífic i va sorgir l’inevitable pregunta, va trobar la resposta precisament en l’últim vers de l’última peça de la Trilogia: ara, el que tocava, era frenar i escoltar. Com diu també AzkonaToloza, els sis anys anteriors, se’ls havia passat la companyia “buscant les escletxes deixades pel colonialisme i la barbàrie capitalista”. Doncs ara, tocava apropar l’oïda a una altra mena de veus que no s’expressa com la veu humana, i fixar-se en aquella altra mena d’escletxes que localitzem en la pendent d’una muntanya, en la morfologia d’una roca, o en el paisatge que ha quedat modificat després de l’erupció d’un volcà, o com a conseqüència del sacseig provocat per un terratrèmol. I també aquest cop, l’objectiu final consisteix en acabar donant-li forma a una nova Trilogia que, pensant en les escletxes monumentals que presenta l’epidermis del nostre i d’altres planetes que tenim més o menys a tocar ( les expedicions a Mart narrades amb esperit de ciència-ficció amb tocs nostradament irònics, també hi tenen cabuda a la proposta) ha rebut el nom de Trilogia de la Falla. I només cal pensar en la falla de San Andrés que manté Califòrnia amb l’ai sempre ficat al cor donada la permanent amenaça de desastre definitiu, per reconèixer com de vives estan aquestes aparentment estàtiques sedimentacions minerals a les quals tendim massa sovint a considerar com a matèria morta.

Partint d’aquesta evidència , AzkonaToloza ha creat una proposta que, a nivell narratiu, en té alguna cosa de gran puzle geològic dividit en diferents càntics. Un puzle decidit a reivindicar la condició de subjecte que li neguem a un regne mineral al qual tractem habitualment com a objecte, negant-li així aquella entitat vital que ens torna a demostrar cada cop que, sense anar més lluny, modifica dramàticament el nostre paisatge. I aquí tenim com a mostra alguna erupció recent que ha estat també incorporada a la narrativa de la proposta, tot creant vincles entre la canària lava insular que durant setmanes ha omplert d’imatges els informatius televisius, aquells altres volcans que van irrompre al paisatge mexica de fa vuit dècades i els craters que permeten viatjar fins el centre mateix de la terra en companyia de Verne… mentre l’Institut Ramon Llull posa en marxa expedicions que ens permetran plantar la senyera al planeta vermell. Tot plegat , sense oblidar-se del tot de l’essència ideològica de la formació, que també entre les pedres, t’hi pots trobar bons arguments per a seguir assenyalant (encara que sigui una mica més de passada) els mals del capitalisme explotador.

El problema és que el puzle narratiu , malgrat les aportacions sonores que aconsegueixen extreure la banda sonora continguda dins d’aquestes pedres, ofereix un interès molt irregular i sovint limitat , en va ple d’anècdotes accessòries amb certa tendència a la reiteració, i ofereix un bon grapat d’evidències massa evidents com per a poder aportar nous elements de reflexió . Malgrat que la incursió per territori mineral proposada per AzkonaToloza oferia la possibilitat d’explorar nous formats dramatúrgics, l’opció que pren l’espectacle presenta un to discursiu un xic mecànic, molt similar al de la seva anterior trilogia, i menys inspirat que el que exhibien els millors moments de l’anterior tríptic. I el to monocord de les interpretacions que volen fugir de qualsevol intent de interpretació, acaba per resultar lleugerament feixuc, un xic massa buit d’empenta interpretativa. Evidentment, el punt fort de la proposta segueix sent el que ja era el punt més fort de l’anterior trilogia: la construcció sobre el terreny d’una potent estructura escenogràfica sobre la qual és millor no dir res, perquè la forma com aquesta va evolucionant ens depara els moments més gratificants de l’espectacle. És aquí, on AzkonaToloza aconsegueix mostrar-nos una creativitat que, alhora, es queda una mica curta mentre l’espai espera pacientment anar-se’n omplint d’imaginació.