Al Grec vam poder veure la nova peça de les Mucha Muchacha, companyia madrilenya, tot i que cap és de Madrid, que tot i amb prou feines passar de la trentena, ja han viatjat per tot el món amb les seves peces. L’anterior creació, Para cuatro jinetes (2023), la vam poder veure a Barcelona i va ser l’espectacle inaugural de Fira Mediterrania del 2024, que és dir molt. Trobo que van connectar molt bé amb el públic català, per tractar qüestions relacionades amb el folklore i les danses populars des d’una mirada contemporània. Però tot seguit, també he de dir que sempre és complicat per una companyia, sobretot independent, mantenir les expectatives que s’han anat generant sobre el treball a mesura que aquest és reconegut. Al meu parer, és el que ha passat amb Cantar de gesta, estrenada al Conde Duque de Madrid al febrer i estrenada a Barcelona dins del Grec Festival.

La peça parteix d’una investigació de l’èpica, les epopeies de grans herois mítics, per veure què de tot això ens queda i ens serveix avui. Trobar la grandesa en les petites coses del dia a dia no és cap ocurrència original, per això la proposta va més enllà i es pregunta per la possibilitat de tenir esperança en mig del desastre, però sense caure en les lògiques de l’heroïcitat: “Liberadas de heroísmos, entregamos nuestras armas al abismo”. Podem salvar el món sense haver de ser Odisseu de Christopher Nolan o Superman de DC? Les Mucha Muchacha creuen i aposten pel si.

Amb una coreografia marca de la casa, que transita del ballet de court, a danses populars fins a arribar a la cançó (Héctor Arnau) que canten a ple pulmó, l’espectacle es desenvolupa amb un increscendo constant, un exercici de resistència i companyonia que no amaga el marge d’error de l’espectacle.