Mucha muchacha és lluminosa. Des de la dansa espanyola, transformant-ho en un ball desfasat que es bota més que es balla. Ja no importa. Tot és qüestió d’arribar a l’èxtasi al globus gens viciós, molt sa, que sorgeix quan falta aire després d’un exercici extenuant. Àlex Rigola invoca Factory de Warhol per viure la fantasia. Las Mucha muchacha no ho necessiten; s’ho munten elles soles amb un parell d’inflables una sessió (breu) d’acudits, i una llarga proposta tipus aquagym. Hi ha una coreografia marcada, però es fuig de la sincronització; queda alliberada la manera que cadascú expressa el moviment.

El Cantar de gesta del quartet format per Belén Martí Lluch, Ana Botía García, Marina de Remedios i Marta Mármol, respon a la manifestació literària pensada per a narrar les proeses d’un heroi que es presenta com el referent per a un col·lectiu a l’edat mitjana. Doncs bé. Sembla que l’esgotament de Mucha Muchacha serveix per invocar l’esperança, un valor imprescindible en aquest temps de cataclismes i societat egoista. La seva foscor no és per revelar crueltats (A la colònia penitenciària, Opus cero…), sinó per donar aire a la llibertat i que puguin disparar-se la disbauxa sense prejudicis.

L’espai escènic arrenca al prosceni en una intrigant sortida, a la penombra. Un cop dins, acaparen una tarima rectangular que està envoltada per uns elements inflables de formes i colors transformables. Potser el problema és que la peça no connecta amb l’experiència de Para cuatro jinetes, en què la invitació al ball era directe. Els de Hofesh Shechter, han portat la dansa a la platea. Bon rotllo i mola fantasia a Theatre of dreams.

Ja em disculpareu l’atreviment (tothom té dret al seu moment Eugenio)

_S’obre el teló i es veu una gaditana demanant piles i piles de musaca. Es tanca el teló.

_De quina companyia és aquest espectacle?

_Muscha mushasha.