Pablo Molina s’interroga sobre la identitat en un malson dins d’una habitació. Sembla ser una cambra d’una pensió de baixa categoria i alhora com un espai del qual no es pot escapar. Com una sala d’espera a A porta tancada, una mena de Purgatori agònic. En aquest espai, el protagonista consumeix el temps i procura fer revisió, potser, del seu passat. Aquesta imatge obscura, que podria recordar a les estampes de Peeping Tom (també gràcies a l’elasticitat del protagonista) amb titols com À louer, Moeder, Vader, Kind, Triptych, contrasta amb un quadre absurd i alhora còmic de la sabata procurant fugir de la presó del peu que vol entaforar-s’hi. El calçat, com a l’Akri de Manel Rosés, marca un món irreal i quotidià alhora.

En la segona part del muntatge apareix el joc del doble, en una aposta al tot o res sobre la identitat. Com quan el mirall projecta el costat contrari que hauria de reflectir. Són uns instants màgics, que sorprenen i aporten una poètica estranya i seductora. L’episodi final amb una cambra en descomposició remata la sensació de malson, d’abandonament dels records, que evoca l’univers de James Thiérrée (La grenaouille avait raison). El problema és la  veu en off que insisteix amb una transcendència que dóna pesantor al quadre, que el distancia d’un públic més ampli, obligant a què les imatges vaporoses, surrealistes, s’encadenin a un marc mental massa estret. Està bé donar pistes que permetin imaginar en la sinopsi del programa de mà, o com a punts puntuals de sortida, però Candy demanaria una major llibertat a l’espectador. Per poder veure-hi aquesta obsessió i, si la imaginació de l’espectador s’atreveix, també la contrària. La màgia de l’abstracte és que l’estructura no varia, però el ressò pot ser molt diferent. I aquí rau el seu encant de seducció.

Molina que va signar un despreocupat Random amb Joel Martí mirant de passar amb una Vespino per un cable a mitjana altura, ara situa una rentadora industrial dins de la cambra. Un element absolutament fora de lloc i que, com era d’esperar, entra en joc. La correcció teatral convidaria a separar la roba si és blanca o de color. Molina ho barreja tot i deixa que la potència de la centrifugadora desmembri una cambra, fins llavors inamovible. El grau de temperatura de la peça és agradable, però patina la insistència de la paraula amb voluntat de transcendir.