ònia Gómez és una artista que es presenta com ella mateixa a l’escena. Ara, ha treballat dins d’uncol·lectiu de la Taula de Salut mental de Terrassa i amb Encarni Espallargues han bstuit una peça imaginativa que traspua humanitat. D’entrada, siel moviment de Gómez és intens que absotveix, Espallargues parteix d’una gestualitat menor però també captivadora per la seva sinceritat. Són expressions diferents d’un gest que refleceteix i celebra la diversitat. Probablement, la primera part en la que el ball és el pun t de trobada entre les dues intèrprets, és quan més desntitat escènica es troba. No hi ajuda un espai excessivament allargassat (amb elements que no s’arriben a fer servir. La disposició del públic, en tota l’extensió e la Nau Albinyana, dificulta escoltar béla conversa que va, del més trivial al més oníric (fins a la representació del somni dels extraterrestres d’Urània). Si és entranyable comprovar la confiança que s’han dedicat durant tot el treball (si peta un globus accidentalment o si es perd el peu de la lletra, es comenta amb tota la naturalitat) sembla massa allargassat el joc d’aquesta mena d’invasió.

Un calidoscopi és un cilindre en què tres miralls reflecteixen la imatge de l’altre i acaben construint precioses imatges geomètriques d’unes pedres de colors que, en realitat mantenen la llei de la gravetat. En aquest triangle, hi ha Sònia i Espallargues i, puntalment, emergeix el fill de l’artista per participar en el joc, per berenar i també per tirar algunes pistes de so. El to és pròxim i sobta, en canvi, que la disposició escènica hagi estat la de desplegar una mena de camp esventrat, amb lones penjades, cases de cartró, alguna tenda de campanya. El joc s’hagués pogut produir amb més eficàcia amb un espai molt més limitat.