Cabareta és
una caixa de bombons. Una carta de desigs als Reis de les dues
autores (Maria Molins i Barbara Granados) que es van anar integrant
en aquest espectacle de petits detalls. Hi havia les ganes de cantar.
Pero també les de servir-se d’un discurs directe, trencant amb la
còmode quarta paret dels actors de text. Molins molt ben acompanyada
per Miquel Malirach baixa al públic, juga amb una versió picanteta (de
picors, també) i amb un vestuari tant senzill com suggerent. Per la
seva banda, Bárbara Granados volia composar i recuperar aquell to
íntim i provocador del Pavlovsky. També fer catarsi del seu
parentesi artístic per culpa d’un càncer i fer-ne tot l’escarni
possible. Amb quell to cínic amb un mateix que també practica
Albert Espinosa (des de Planta 4a a Polseres vermelles… o Els nostres tigres beuen llet del TNC, al 2012).

Molins
volia cantar. I ataca una peça tant complexa vocalemnt com el Mamma
mia dels Queen. Amb una personalíssima versió. Mentre, ressonen
veus com maria Aurèlia Capmany, el telèfon de Miguel Gila (ara en
clau de consultori polític, que fa pujar la vermellor a les galtes
dels Rajoys, Podemos, i companyia). És una peça petita, que beu del
típic espectacle d’una companyia que fa gira per petits pobles i
que va escampant mil misèries. Las Divinas en parlaven a Paradís. També, en
part el You say tomato (aquest en clau de musical ballable) Però
també el mateix Sanchis Sinisterra amb aquell Ñaque o de piojos y actores de fa uns
anys o l’exitós Ay, Carmela. Aquesta companyia vinguda a menys, amb un esquelet com a
còmplice absurd a l’escena, que ironitza sobre els plors falsos de
l’artisteig per fer-se notar, no pretén gaire res més que divertir,
cantar-ne algunes de fresques i segellar un somriure (a falta d’un
petó) als llavis dels espectadors. Objectiu complert.