Això que fa Tiago
Rodrigues a By Heart és una lliçó magistral, potser una de les millors a les
que he assistit en anys. És una gran lliçó de literatura, d’història, de
filosofia, i també de teatre. És també, sens cap mena de dubte, un espectacle
teatral: amb el seu text, el seu actor principal i el seu director. Aquí autor,
actor i director coincideix en ser, com a molts d’altres espectacles, la
mateixa persona: Tiago Rodrigues. Hi ha un cor, com el de les tragèdies
clàssiques (més o menys improvisat, però un cor al cap i a la fi), integrat per
deu persones voluntàries del públic assistent a la funció. Hi ha una història
amb el seu principi i el seu final, amb altres històries paral·leles, tangents,
divergents o convergents. Hi ha un escenari especialment il·luminat, uns
elements escenogràfics o d’attrezzo… Tot allò que en conjunt anomenem la
nòmina teatral, a més d’això, podem dir que com espectacle té ritme, un xic
d’intriga, humor (ironia amable), molt amor i molta emoció. Determinar de què
va aquest espectacle és més complicat. Va de la memòria, la personal i la
col·lectiva, de la necessitat de preservar-la; va de llenguatges i llengües, de
mestres de la literatura, de sobreviure a la censura i de supervivència sense
més. És un cant i una reivindicació del fet d’aprendre’s textos de memòria (par
coeur, en francès o by heart, en anglès)… Ara que aquest tipus
d’aprenentatge és tan menyspreat, Rodrigues en fa una encesa defensa. Ens parla
de les paraules que habiten dins nostre, d’allò que som capaços de dir-nos a
nosaltres mateixos i de transmetre als altres perquè ho sabem de memòria, de la
importància d’omplir-nos de textos bons i útils (la qual cosa no deixa de ser una
reiteració). Rodrigues explica la història de la seva àvia: davant l’assumpció
de seva imminent ceguesa, li va demanar que li triés un llibre per aprendre’l
de memòria i poder gaudir així del plaer de la lectura (relectura) fins al
final dels seus dies. L’espectacle va de la recerca d’aquest llibre definitiu. Rodrigues
ho considera un deute amb qui l’havia transmès tot un enorme bagatge de cultura
oral a través de contes, rondalles i, sobretot, endevinalles que li deia quan
era infant mentre l’acaronava abans d’adormir-se. La recerca del llibre ideal
el portarà a entrar en contacte amb el professor de literatura George Steiner i
a submergir-se en diferents obres literàries i en la vida de diferents autors.

A l’escenari trobem dues caixes de fusta -de les
velles que es feien servir per a la fruita- plenes de llibres, deu cadires
diferents i un tamboret al mig que ocuparà a estones Rodrigues. Un cop
omplertes les cadires amb els valents voluntaris, estem en el simbòlic
semicercle de la representació. Res s’oculta als espectadors en un escenari
pràcticament nu, ens trobem en aquell espai buit del que parlava el mestre
Peter Brook, per fer un viatge a través de la literatura a l’interior de
nosaltres mateixos i alimentar-nos amb les belles paraules d’un sonet. Rodrigues
ens convida al ritual per excel·lència de la comunió: el de compartir el pa. Ho
faran els 10 voluntaris realment i els acompanyarem de forma simbòlica la resta
de la audiència. Combregant amb el sonet número 30 de Shakespeare ens em fet
membres d’una comunitat, hem assistit a un espectacle únic i transformador que
es va iniciar al 2013 i que, després de voltar per diferents punts d’Europa i
de Nord Amèrica, continua eixamplant la curiosa comunitat dels que han aprés de
memòria (By Heart) el Sonet n. 30 de William Shakespeare.