Christian Atanasiu (EldondeDondeDónde) és un consumat actor que conjuga la gestualitat quasi mímica amb el personatge que parla. En aquesta aventura de somnis ficcions i equívocs l’acompanya Albert Requena (Money) molt més bregat en el teatre dramàtic. Viure dins d’un búnker (Dale Ramon) sense més objectiu que sobreviure beu de la inutilitat de Samuel Beckett (Final de partida, Els dies feliços), de l’absurditat de Ionesco (Les cadires). De fet, la primera escena ja s’insinua farsesca (entre dos aspirants al suïcidi) dalt d’un gratacel. Recorden aquella peripècia dels dos presumptes suïcides en un pont: els dos desconeguts es volen prendre la vida per raons antagòniques (El pont, Maldà, 2022).

El director, Carlo Mô (Retrospectiva), és un mestre en l’equívoc surrealista, exagerant les situacions ridícules, de pallassos excèntrics. On queda més retratat la patacada és en l’audiovisual final de cinema mut de Laurel i Hardy. Que tant s’estimen que s’estima que s’estomaquen.Potser el problema de la peça és insistir en l’Apocalipsi nuclear, en un realisme fora de l’escena que els obliga a prendre unes actituds aparentment de digne supervivent.

L’espectacle híbrida en excés. Costa, com a espectador entendre el codi i identificar què és farsa i què és drama. Segurament, seria més fàcil que ho traslladessin a l’equívoc més delirant.

Nota per si algun dia arriba el cataclisme (per no amaRgar-se) i no estem prou preparats. Revisar els comentaris d‘Incendis, Juego infinito i Katastrophe. Potser no sobrevivim, però sempre ens quedarà la pau de saber que la humanitat no seguriá explotant la Natura i aquesta trobarà altres camins…