Buffallo Bill, la icona de l’Oest americà, va actuar amb el seu circ a Barcelona. Segons sembla, aquesta plaça (a diferència de les visites celebradíssimes a Londres, Roma, París…) va ser un fracàs sonat. No hi va connectar gens amb la ciutadania. Molt abans que La Trinca cantés allò de Com el Far west no hi ha res, el cowboy va dormir en un hotel als peus de la Rambla (veient com Colom apuntava amb el dit cap a la direcció contrària d’Amèrica) i va actuar en una zona de l’Eixample, que llavors era l’extrarradi que corresponia al poble de Gràcia, segons l’espectacle: Barvelona, efectivament, va annexionar-se Gràcia el 1897 i l’actuació de Buffalo Bill va ser el 1889. Les cròniques de l’època (que important que els mitjans en fessin ressò per poder saber-ho un segle més tard) no salven pas l’espectacle. Ramon Madaula tira d’anecdotari familiar i s’imagina una entrevista de la periodista Raquel Sans amb el mateix Buffalo Bill, una situació surrealista per a un actor i dramaturg amic de les comèdies planeres, de sofà (Els Brugarol, Adossats, Perduts). Ara, Buffalo Bill arriba polsegós, després de lligar els cavalls en una zona blava al darrere del teatre. En aquesta situació més pròpia d’un somni que d’un fet realista s’estirarà al màxim la peripècia barcelonina i , més concretament, amb la besàvia de Raquel Sans, que no es perdia una funció des del seu balcó envidriat.

La fórmula d’entrar un “periodista” per poder treure tot el suc al personatge històric s’ha provat vàries vegades i, en general, té un resultat dramatúgic qüestionable. Bàsicament perquè aquesta entrevista serveix només per deixar que la reflexió del protagonista excel·leixi però sense que hi hagi pràcticament conflicte o controvèrsia; les entrevistes tiren a ser del vessant amable. Josep Maria Flotats i Albert Triola van provar el format mestre i alumne a El encuentro de Descartes con Pascal joven que permetia un debat dialèctic elevat i amb controvèsria sobre les diferents manres de pensar dels dos personatges. En aquesta trobada, en clau de somni, Buffalo Bill pot fintar tot allò que no li ve de gust respondre i Sans (la que somnia9 es dóna el privilegi de tornar a repreguntar quan el personatge ja no és tant reaci a respondre allò que el contraria. En aquest sentit, la peça té dos trumfos amb els que Madaula juga fins al final: la història a Barcelona i la relació entre Buffalo Bill i la besàvia (que té un retrat amb autògraf i dedicatòria del cowboy). El problema és que per arribar a aquests dos dolls de peripècia divertida (només a Barcelona li van exigir un permís i el seu respectiu impost per ocupar un descampat, diu). Buffalo Bill que hi assisteix per donar major rellevància a l’Exposició Universal del 1888 es troba que la presènca d’autoritats a la inauguració es veu fristrada perquè hi ha una corrida de tros d’un tal Lagartijo. Com en aquella peça de De Filippo (L’art de la comèdia) la troupe confia que la visita de l’alcalde ajudi a convèncer a les altres autoritats de la capital.

El Madaula dramaturg aprofita, això si, la seva particular manera de veure la societat catalana (com reprimida, amb ràbis perquè algú triomfi més del compte com diu en Peyu en aquesta entrevista…) per fer una caricatura divertida i cruel alhora. L’actor no surt del personatge arquetípic, amb aquella cantarella de mastegar xiclet (o tabac, ve a ser el mateix) i de tirar les untes dels peus cap endavant, com qui conquereix mentre camina. Per la seva banda, Sansté el compromès paper de narrar, de siauar el públic a l’escena, amb l’unic acompanyament d’uns llumes que es mouen empeses pel vent i amb unes caixes d’escenari (que prenen forma de caruatge, en algun instant). Hi ha bones idees i unes ganes d’agradar, de donar les claus per explicar tota la peripècia del personatge (una ensabonada que no ajuda al ritme de l’espectacle, ni tant sols a cop de bourbon) però, a l’obra, li falta algun gir per tensar bé les regnes. Tal i com va el text Buffalo Bill no pot més que ensopegar-se a Barcelona de nou. tot iaixí, la peça distreu i agradarà a un poúblic ampli que tinguji curiositat per l’aparició de la perdiosiat (que no s’amaga gens) i d’un personatge pintoresc que cavalcael en l’oblit dels barcelonins, des del 1889.