Una tarda d’un dia gris de postguerra va arribar a la ciutat un imitador de Buffalo Bill. I va concertar una actuació a l’escola que el mestre va acceptar amb tot el risc que allò comportava en aquells temps d’inspectors de continguts franquistes i capellans amb sotana supervisors de la religió obligatòria. Però aquell Buffalo Bill —amb l’uniforme típic de vaquer— va anar més enllà del que seria una actuació recomanable per a infants. Va plantar una acompanyant de pista davant d’un tauló i la va començar a envoltar amb una perillosa tirada de punyals amb l’esglai tant del mestre com de tot l’alumnat.

Tot això —que avui no s’acceptaria en una activitat escolar pedagògicament admesa— passava a la meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat, quan les activitats lúdiques de la que després seria anomenada “escola activa” encara no havien arribat. Una excepció lúdica agosarada, doncs, enmig del panorama reclòs de l’escola en temps de la Dictadura. Aquell Buffalo Bill de la meva infància —el tal Buffalo existia, doncs!— va ser l’aparició en carn i os dels “indius” i “mericans” de plom que feien de minúsculs titelles del fortí de joguina “comprat” a la fira de Reis i que era la reproducció dels westerns en blanc i negre de l’època.

Veure aparèixer de nou Buffalo Bill, doncs, aquesta vegada a l’escenari, amb una caricatura múrria i polsosa, interpretada per l’actor i autor Ramon Madaula, després d’una llarga cavalcada que diu que ha fet des de l’Amèrica profunda fins a Barcelona amb el cavall “aparcat” a la zona blava del carrer Joaquín Costa, paral·lel al Teatre Goya, m’ha causat una impressió semblat a la d’aquella tarda d’infància d’escola. Cadascú té, com deia l’escriptor Juan Marsé, els seus “aventis” particulars.

No sé si la passió de l’actor Ramon Madaula per Buffalo Bill és també el seu “aventi” particular. En tot cas, l’autor ha tingut la capacitat de barrejar realitat i fantasia amb aquesta recreació de qui pretesament va ser el personatge real de Buffalo Bill. I ho ha fet partint de l’anècdota que va relacionar amb la ciutat de Barcelona aquest mític explorador, conqueridor en temps de la febre d’or de terres indígenes, inventor del primer màrqueting de l’espectacle, productor d’espectacles de circ basats en les trapelleries i malifetes dels cowboys, caçador de búfals i ensinistrador de cavalls, a costa de perdre la cabellera d’un cop de sioux.

Un ganxo, doncs, per a la majoria d’espectadors que garanteix, en aquesta peça breu d’una hora escassa i cinc minuts, per una banda la curiositat i per l’altra, l’entreteniment. Ramon Madaula és un dels actors catalans, de teatre i de cinema, amb una de les trajectòries més valorades. Com a dramaturg ha obert una nova veta («Electe», «Ignots», «Els Brugarol»…) que sembla que no s’ha aturat i que encara es pot explotar més.

A l’espectacle «Buffalo Bill a Barcelona», Ramon Madaula no s’ha deixat emportar només per la curiositat i l’entreteniment sinó que ho ha aprofitat per posar els punts sobre les is i per denunciar el mite del personatge sense deixar passar per alt les accions d’espoliació de terres alienes, d’humiliació del poble indígena, d’eliminació de la reserva de búfals i d’actes de violència i masclisme que han marcat l’empremta del poble americà.

I és aquí on entra el paper de la periodista Raquel Sans, de TV3, que va fer tres anys de corresponsal a Washington, i que també com si fos el seu “aventi” a la ficció veu en somnis Buffalo Bill. I el somni es converteix en realitat. I la realitat porta a una fotografia de Buffalo Bill dedicada per ell a la besàvia de la “Reixel” (Buffalo Bill li diu així a la Raquel, en el seu anglès americà de mastegar regalèssia). I darrere la besàvia de la Raquel s’amaga allò que els espectadors més avesats a les telenovel·les intuiran més aviat que tard i que un servidor no desvelarà abans d’hora.

El muntatge té una bona direcció de Mònica Bofill, que ja va dirigir també Ramon Madaula a «Els Brugarol», una il·luminació suggerent de matisos cinematogràfics i una subtil ambientació sonora que no pot evitar que es recordin algunes de les bandes sonores del compositor Ennio Morricone.

Ramon Madaula, com a autor, impregna el personatge de Buffalo Bill de la pedanteria de cowboy més típica, i la sorpresa és la interpretació debutant de Raquel Sans que, tot i que pot semblar que es limitaria a fer preguntes com una periodista, el que fa és interpretar el paper de la néta de la besàvia que de jove va conèixer Buffalo Bill a Barcelona en aquells terrenys fora de la ciutat. Raquel Sans té una part considerable de relat que interpreta amb domini actoral, s’encarrega del pròleg, d’estirar la llengua a Buffalo Bill i de tancar el cercle amb un epíleg, com si sempre ho hagués fet i, detall important venint com ve de la televisió: ho fa sense “teleprompter”.

Ramon Madaula (Sabadell, 1962), com a autor, no s’està d’esquitxar amb sornegueria i un cert humor alguns apunts sobre Barcelona i els catalans, aprofitant la mala experiència que el Buffalo Bill del 1889 va viure a la ciutat amb una gira internacional i europea del seu circ, abans d’anar a actuar a Roma. Un any després de l’Exposició Universal del 1888, rebre Buffalo Bill representava estar a l’alçada de gran ciutat que l’eufòria del 92 Olímpic deixaria també un segle després.

Però el circ de cowboys de Buffalo Bill, situat als afores, en uns terrenys sense urbanitzar, a l’alçada dels actuals carrer Rosselló i Muntaner, encara considerats aleshores Vila de Gràcia malgrat que ja s’havia annexionat a Barcelona, no va tenir èxit entre els barcelonins de l’època.

I aquesta és una espina clavada que, pel que sembla, ha perseguit Buffalo Bill fins a l’altre món. L’Hotel Quatre Nacions de la Rambla, la granja Viader, el monument de Colom que els sioux que portava el seu circ no van enderrocar perquè no podien però que si que el van fuetejar a cops de fletxa pel seu passat colonitzador i que, per postres, assenyala amb el dit en direcció contrària a Amèrica, o el caràcter català que per Buffalo Bill reflecteix el complex de poble petit i, sobretot, el mal gust que els barcelonins van tenir aquell Nadal del 1889 d’anar a veure els toros amb el torero El Lagartijo a la Monumental en comptes de triar el xou de cowboys, sioux i cavalls de Buffalo Bill. L’espectacle «Buffalo Bill a Barcelona» és tot un “aventis” per a espectadors encara capaços de deixar-se abraçar per l’elixir de la imaginació. (…)