La Llarga va convèncer el jurat del Premia Adrià gual amb una proposta, aparentment senzilla. Una mena de llegenda explicada a quatre veus, en què puntualment poden entrar capítols biogràfics (o una nova ficció descrita en primera persona del singular). La violència té un element de bellesa terrible. I un assassinat en porta a un altre per anar encobrint la veritat. Com si fos fang. L’Empordà, recorden els dos actors que diuen tenir-hi casa, té un paisatge preciós en amenaça constant. Sigui per la tramontana, sigui per la seva orografia. Sigui perquè tot plegat afecta la psicologia dels seus habitants, més aviat tancats a casa seva, als seus pobles,tot i ser un lloc de pas des de fa segles.

En el bosc hi apareix el llop. Shakespeare reivindicava la Natura com l’espai de llibertat, de poder-se desentendre de les normes jeràrquiques. Un ciutadà, sol al bosc, haurà de combatre contra els fantasmes. Perquè li costarà conviure amb la seva soledat. I no desconfiar el que creua el seu paratge, el saludi o no. Oriol morales manté una narració fragmentada amb puntuals ajudes molt sugestives audiovisuals. Com a Granotes. Thoreau segueix planant sobre el seu univers, amb un aire més aviat fantàstic, de cérvols i daines que podrien rebre un tret o ser atropellats. O que s’endinsen en el somni del que té remordiments de consciència per a torturar-lo. La reflexió humanñistica pasa per la pell i no tant per la filosofia del discurs com a Saunterer, en què va entrar-hi la provocació i el joc.

La Llarga convida a entrar a l’habitació prohibida d’amagat. Rascar ingènuament en allò que provoca desconcert i , tot seguit, negar haver-se aicecat la crosta de la ferida. És un viatge molt honest, net, pulcre. Que deixa l’enigma plantejat perquè sigui l’espectador el que el resolgui, el que el domini o es deixi atemorir per ell. tothom té a casa, a la família, històries mal explicades, migamagades que provoquen una vergonya i que, per aquest motiu, els néts volen desenterrar-les. Ja és això. Són els avis els que van patir o sobreviure la Guerra Civil Els pares no en van dir res. Els néts, son els que graten  i constaten si la ferida, 70 anys despres, encara sagna sense remei.