Com molt bé sabia Joan Brossa, ningú s’ha tret la camissa a l’escenari donant-li a tan simple acte una juganera dimensió gairebé surrealista com ho va fer al seu moment la mítica Christa Leem. Brossa sempre va tenir l’striptis ( a ell li devem la genuïna i cartogràfica invenció de l’striptis català)  entre les seves més venerades devocions cabareteres,  susceptibles alhora de ser lúdicament reinventades amb esperit transgressorament brossià. I la Leem es va convertir en la seva musa còmplice, disposada a aixecar-li la camissa a una intel·lectualitat necessitada de revestir d’intel·lectuals arguments l’exercici del seu  ben legítim voyeurisme; la mateixa intel·lectualitat que l’any 1983 omplia de gom a gom les actuacions ofertes per la Leem al mateix Arnau ara al llindar del sinistre total , gràcies en gran mesura a l’impagable labor de preservació de la nostra cultura , la nostra arquitectura i el nostre urbanisme exercida per nostre ajuntament ( i espero que a ningú se li escapi el sarcasme).

Casualitat de les causalitats; tot veient fa uns pocs dies el gloriós  homenatge que la companyia Dei Furbi li ret a la musa  dins del seu brillant nou espectacle, em va venir al cap que ara feia molt de temps que no en tenia noticies del Premi Christa Leem ,  tribut inventat pel col·lectiu Un dels Nostres que es va instituir quan la Leem ja havia mort  al bell mig de l’oblit general. Doncs bé: enguany ( la noticia va sortir publicada tot just l’endemà)  , i dit sigui de passada, el premi anirà a parar de manera molt justificada a les mans de la fotògrafa Colita. I de ben segur que la Leem aprovaria l’elecció, donat el tarannà de la premiada.

Les imatges de la Leem es projecten a l’espectacle dirigit per Gemma Beltran damunt d’un dels diversos miralls mòbils que constitueixen l’única però ben versàtil escenografia del muntatge. I és que aquests miralls que de vegades apunten alhora cap a nosaltres, es lliuren a una també molt brossiana coreografia que demostra l’excel·lent partit que Dei Furbi li sap extreure als molt austers però molt ben administrats recursos dels quals se’n nodreix la proposta. Una proposta que s’inicia amb la presència d’un cobrador del frac al qual no li cal tampoc cap frac per tal d’intentar rematar com cal la compra venda que involucra un poeta d’aquests capaços de posar-se fàustics  com si res i vendre-li la seva ànima al diable a canvi d’un bon poema, i la diabòlica institució amb la qual va tancar el tracte.  L’aparent senzillesa de l’espectacle ,amaga malgrat tot una molt sòlida estructura que , com qui no vol la cosa, aconsegueix donar-li un bon repàs general a la poètica i a l’estètica brossiana , sense defugir tampoc el deute no fàustic que la companyia va contraure amb la Commedia dell’arte tot just es va fundar, i que mai no ha deixat de banda. Com tampoc no ha deixat mai de banda la seva inclinació a atorgar-li als jocs de paraules ja de per si posseïdors d’una partitura pròpia un caire obertament musical. Els tres notables  i notablement juganers intèrprets de la proposta, estan preparats per a això, i per a tot  allò que calgui; des de travessar miralls com no sabria fer-ho ni la mateixa Alicia, fins a treure’s la roba tot seguint l’exemple d’aquella Christa que, això sí, arribat el moment crucial, no es treia el seu últim recurs tèxtil, perquè sempre va considerar que travessar aquest límit era de molt mal gust. El que dona molt bon gust, és gaudir d’aquest nostrat (sardana inclosa ) divertiment brossià , una petita però molt eixerida delícia escènica .