CRÍTIQUES

VALORACIÓ
9
Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l’antiga base de dades)
Publicat el: 5 de març de 2014
CRÍTiCA: Brickman Brando Bubble Boom
S’ha parlat tant i se seguirà parlant tant
de la crisi del totxo, de les hipoteques, dels desnonaments, de la dació en
pagament… (i que no deixi de parlar!) que quan veiem una manera diferent,
efectiva, crítica de fer-ho, s’agraeix. La companyia Agrupación Señor Serrano, posant
en pràctica el seu estil, la seva tècnica i la seva filosofia de fer arts
escèniques, ha donat en el clau. Brickman
Brando Bubble Boom, que hem pogut reveure en el cicle Noves escenes, noves mirades, a La Pedrera, és un conte on
qualsevol semblança amb la realitat no és pura coincidència i que ens plasma el
drama de l’habitatge i de la pobresa que pateix tanta gent avui en dia amb
cruesa, amb humor (i respecte) i amb molt de ritme.
El personatge de John Brickman (traduït
seria L’home del totxo), sortit del no-res d’una colònia de barraques entre els
segles XIX i XX, es va treure de la màniga les hipoteques, va obrir els bancs
als pobres tot esgrimint els (presumptes) drets d’aquesta pobre gent… Tots
sabem com ha acabat (si és que ja ha acabat) el tema. La vida del popular actor
Marlon Brando, convertit en una icona del “consumisme immobiliari
compulsiu” és l’eix a través del qual es narra la història. Una mena de road movie per la vida de l’actor ens el
porta per tot Estats Units i per l’illa que va comprar (toma ya!) a la
Polinèsia francesa.
Cinematogràficament, l’Agrupación juga amb
molts registres. El doblatge (més encara que un play-back: veu i gestos!) que
fan sobre imatges de pel·lícules cèlebres de Marlon Brando (sí, les que ens
podem imaginar tots) atorga als diàlegs un component agressiu i rabiosament
actual: “¡Corred hacia los bancos!”, fan cridar al Marc Antoni que interpretava
Brando a Julius Caesar dirigint-se
unes masses de romans enfervorits. També marca el recurs del cinema mut de
donar informació per escrit i la presència decisiva de les noves tecnologies i
de les xarxes socials: “Hem de posar el poble de la nostra banda”, es llegeix
en una conversa via whatsap entre mangants (vull dir magnats).
El treball escènic, marca de la casa (patentada,
podríem dir), impressiona. Es passen l’hora que dura la representació
agenollats, estirats pel terra, deixant-se la vista (i els genolls, i l’esquena…
ai…! Ja no som nens!) rere una minicàmera o aixecant una cabana de suro on
cabran els quatre. Fan una mena de miniaturització de les odissees vitals de Brickman
i de Brando a través de ninots més petits que un dit petit, de maquetes
diminutes, de infinits detalls en aquestes construccions. Tot en petit, però
tot projectat en gran, en molt gran, com tot en la vida d’aquests dos
personatges. Una altra metàfora del que vivim: petites coses convertides en
grandioses, mentre que les coses importants es queden en la miniatura de la
invisibilitat. Que els ho diguin als milers de persones que surten protestant
als carrers i que queden perfectament retratats en aquesta obra.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Brickman Brando Bubble Boom
TÍTOL CRÍTiCA: Estallido más narrativo que tecnológico
PER: Elisa Díez

VALORACiÓ
7
TÍTOL CRÍTiCA: Marlon Brando versus Sir John Brickman
PER: Andreu Sotorra

VALORACiÓ
9
TÍTOL CRÍTiCA: Capitalisme a la vora del foc
PER: Jordi Bordes

VALORACiÓ
8