Vist el divendres, 22 d’octubre de 2021 a l’Espai Off del Teatre de Lloret

El teatre, o millor l’espectacle en general, una de les funcions més importants que juga en la societat és la de propagar idees, realitats poc conegudes, plantejar debats, criticar el poder i les injustícies, i també proporciona esbarjo, distracció, emocions, reflexió, sàtira… De vegades aposta per una de les coses, en ocasions per diverses a l’hora.

Podríem dir que fa servir, en general, la ficció, ja sigui posant en peu un text original, manllevant la inspiració d’altres gèneres literaris o cinematogràfics (no seria el primer cop), i d’altres intenta explicar històries reals, aproximant-nos al drama d’una persona o col·lectiu desconegut per al gran públic.

Pot fer-se reconstruint la història amb una dramatúrgia, per tal de fer-nos emmirallar en els protagonistes, com si d’una ficció es tractés, i finalment hi ha qui opta pel gènere documental del qual en tenim exemples, també molt reeixits en cinema i reportatges televisius.

És aquesta la via que Els Pirates Teatre han volgut seguir, no només d’algú el qual la història els ha interessat, sinó algú que treballa integrat en la companyia. Aquest ‘documental’ teatral discursiu i recolzat en testimonis reals del protagonista i d’un grapat de gent que l’ha conegut i tractat des del punt de vista professional, en format de projecció audiovisual, s’insereix en miniescenes en què les tres actrius s’interpreten tan a elles mateixes, com a prototips paròdics de persones benpensants, parts de l’oïda interna, i altres.

El to interpretatiu no acaba de tenir la potència i encert que s’han vist en d’altres produccions de la companyia, però el conill que s’esperava dins del barret del mag apareix poc abans del final, que resulta molt emotiu, i impossible de no tocar-nos el cor.

Però resulta massa evident que el tema els és tan proper, que no s’agafa la distància necessària per a fixar-se prou en la construcció d’una bona història des del punt de vista dramatúrgic, i sobretot, resulta una mica excessiva la constant cerca de l’emoció òbvia que un protagonista (que apareix entrevistat en vídeo diverses vegades) ‘discapacitat’ produirà de forma segura en el respectable.

Tampoc aprofiten per a recrear algun debat interessant que, per exemple, aquest altre espectacle va aprofitar amb el drama implícit en els eufemístics ‘embarassos subrogats’ salvant totes les distàncies.

Dit això, és un espectacle que et va guanyant, sobretot per la positivitat del protagonista, amb un afany de superació que l’honora i que ens arriba sense cap mena de dubte. I especialment, voldria destacar les dues entrevistades més interessants, la seva professora de música (sí, el noi també fa música) i la seva logopeda. I molts detalls que aprenem sobre aquesta discapacitat, més invisible que d’altres.