Els Pirates s’apropen a la peripècia del seu escenògraf, Enric Romaní, amb molta sensibilitat. És una peça que construeixen des del seu humor habitual (segurament, han reduït la dosi de cinisme que esclatava a la trilodia del Balnerari Maldà: Identitat, Educació i Poder) i mantenen els temes musicals com a moments d’explosió emocional (sobretot amb la sorpresa final, que no desvelarem aquí). A la sordesa de Romaní s’imposa una capacitat d’escolta diferent, de jugar amb el tacte imprescindible i sense caure en la lamentació i la sobreprotecció bonista.

Els tres actors ho fan, des dels records propis del company que sempre han conegut amb aquesta circumstància i que, des de la infància, han integrat amb naturalitat. És ara, arran de Boira a les orelles, que s’han plantejat quines dificultats han afrontat (i superat sense dramatismes) la família i ell mateix.

Els Pirates fan sorna, sí, quan imaginen l’orgull d’un aparell d’audició que lluita perquè l’usuari no se’l desconnecti en cas de soroll ambient excessiu (surrealisme marca de la casa com el de La mascarada, per exemple). Romaní, en aquests casos, opta per un cert mutisme, per quedar-se dins de la seva cova, pacientment. Per contra, saber llegir els llavis li atorga un poder respecte als seus amics en una discoteca (en què tots veuen coartada l’escolta).

Els vídeos a fons d’escena, que ressegueixen el cas de l’escenògraf, aporten el contingut de documental estricte. Els actors, mentrestant, es barallen per escenificar com un so es transforma en un codi entenedor per al cervell amb una coreografia surrealista. Traspassen la sordesa per abordar temes universals com ara la paternitat: “Tots els pares són igual de diferents”, canta valenta la lletra final. L’obra és tota una declaració de ferma amistat.