Blau Marí

Ni més ni menys que una versió en titelles de taula de la cançó de ‘Puff, el drac màgic’, inspirada al seu torn en un poema escrit el 1936. En aquest cas, la direcció de Valentina Raposo i la interpretació d’Inés Alarcón ens fan viure (a tots, als petitons que poblaven la sala i als que els acompanyàvem), les tendres aventures del petit infant que coneix un drac, de com es fan amics i de com van a volar plegats per tenir increïbles aventures. En aquest cas, al continent africà, on un cap de tribu té atemorida una mare i dos fills obligats a fer-li d’espectadors, mentre balla amb un tutú. També anem pels 7 mars a la recerca d’un pirata maldestre i bonàs, i el seu grumet, descobrint els problemes que tenen amb un pop gegant, que podria molt bé ser el de les 20.000 llegües… La història conté tota la tendresa i diversió de l’original, i podem distingir-la per estar narrada gairebé sense paraules, això si, amb una esplèndida i expressiva manipulació dels titelles, que sobre una taula i sortits d’una vella maleta, no estalvien, però, tota mena d’expressions fetes amb la veu (darrera d’algunes de les quals endevinem paraules) que ens diuen molt més del que diria un text: què els passa a cadascú en cada moment. Amistat, aventura, diversió, música (això sí, com a complement), qui podria donar-nos més? I com a regal final, un altre desenllaç per a la trista història del pobre drac que se sent abandonat per l’infant que s’ha fet gran. I tot visualment reeixit, entenedor i sense contraindicacions.

La companyia Pinotxo en bicicleta debuta amb Blau marí. És un nom de companyia que defineix molt bé la seva voluntat d'aquest primer espectacle. Agafa un referent clàssic, conegut pels pares (com és el cas de la cançó de Puff era un drac màgic) i el porta al seu terreny. Construeix una història amb els personatges protagonistes i els fan voltar per Àfrica i pels mars. Però no els cal donar la volta al món. El que compta és que el nen, efectivament es fa gran i, un dia decideix no tornar a la platja a jugar amb el drac blau. Però aquesta raó que dóna tristor al drac blau se salva amb un epíleg que, aporta valor: les amistats de debò, es poden recuperar més endavant. Per això, el nen, quan ja és avi, es reconcilia amb el drac (que com aquests animals mitològics no es fan grans) i torna a pujar per les espatlles de l'animal blau. Li falta agilitat en el canvi d'escenes i que els personatges acabin agafant diferents tons i ritmes de veus.