Birdie

Els membres de l'Agrupación Señor Serrano deuen sumar moltes hores de vol ben aprofitades. Les seves contínues migracions pels teatres europeus a trobar les funcions que els permet anar alimentant el seu niu, instal·lat a Barcelona, els ha de permetre llegir i rellegir la premsa: A tenir mirada crítica pròpia del que passa pel món. Busquen paral·lelismes que semblen impossibles i hi troben raons contundents amb les que bastir una performance eminentment estètica. Sense necessitat d'alçar la veu ni de descordar-se la corbata, deixen ben clar quina opinió tenen dels comportaments polítics estèrils. El títol de l'espectacle és un joc de paraules evident: Birdie és el nom de la jugada de golf quan es completa un forat un cop sota par (els cops estàndards del camp) i també fa referència als ocells (bird) i les seves migracions. Amb aquesta peça, tornen a superar les espectatives i claven un recorregut eagle (dos cops sota par). El seu vol és tant natural com aclaparador: planegen sobre la veritat i deixen caure les preguntes fent diana en la consciència de cada espectador sense ser doctrinaris.Des de Katastrophe (Sala Beckett, 2011), ja insinuaven que la humanitat pot acabar amb la Vida, però no amb la Terra (som tant pretenciosos que ens pensem que la humanitat té poders divins). La Natura, ni que sigui inert, superarà l'home. Ara, també es demostra (amb una corrua de nadons neixent al costat de dinosaures, mamuts i goril·les; una mena d'homenatge al Mi gran obra de David Espinosa?) que les migracions són imparables. La mare dels homínids actuals va néixer a l'Àfrica fa 200.000 anys. D'allà, va anar repoblant (o emigrant) per tots els racons del món. No hi ha tanca amb espines, ni mar d'onades cruels que els freni.Els Serrano deconstrueixen una simple fotografia del 2014 de José Palazón (va guanyar el premi  Luis Valtueña per aquesta imatge en què es veuen els immigrants pujats a la tanca de Melilla mentre dues persones juguen al golf, sense immutar-se, aparentment) per assentar la seva mirada sobre les migracions. Com les dels ocells, no hi ha forma de contenir-les. També introdueixen fragments d'Els ocells (1963) d'Alfred Hitchcock que permet qüestionar-se que és el que senten els personatges del film com a una amenaça. Repeteixen, ara amb més encert, la introducció d'un film clàssic a la seva dramatùrgia: ja la van provar en el seu Brickman Brando Bubble Boom (Grec, 2013) en què reproduïen escenes de Marlon Brando a Juli Cèsar. Segueix sent imprescindible per als Serrano, barrejar elements de cultura popular, per insinuar que la Veritat més profunda es troba en els racons més quotidians i, sovint, conseqüència de l'explosió consumista.A Birdie hi ha imatges molt ben aconseguides, jocs de càmera i d'il·luminació (i de ventilació!) que traslladen l'espectador entre els corrents d'aire que permeten fer grans migracions (si no geogràfiques, sí mentals). Amb un treball sempre acurat, vigilant que tota la logística càpiga al maleter del cotxe (ara amb poques maletes per poder-les embarcar sense que els penalitzin per "excès d'equipatge als aeroports) aporten unes formes d'expressió que són reveladores, amb els seus tocs d'ironia característic. Felicitats.No us perdeu la marató de Sr. Serrano que es prepara al Teatre Lliure, només arrencar la temporada!

En una pantalla aparece Tippi Hedren observando despavorida cómo se va posando una bandada de pájaros sobre una alambrada. «¡Ya vienen, ya vienen!», grita tras encerrarse a salvo en su guarida. En paralelo, una premiada fotografía de José Palazón nos recuerda otra valla, en Melilla, donde una bandada de seres vivos intentan emprender el vuelo, mientras debajo un par de golfistas van a lo suyo: a hacer un birdie. La poética analogía entre la obra maestra de Alfred Hitchcock y el drama de la emigración golpea al espectador más que mil palabras. Es Birdie, el nuevo trabajo de la Agrupación Señor Serrano, la magnífica e innovadora compañía barcelonesa que se ha visto forzada también a volar fuera para sobrevivir y alcanzar el merecido reconocimiento. Galardonados con el León de Plata en la Bienal de Venecia 2015, los señores Serrano han vuelto a triunfar en el Grec (en la sala Hiroshima), donde ya cautivaron el pasado año con A house in Asia, un espléndido wéstern sobre la captura de Osama bin Laden que el Teatre Lliure rescatará el próximo septiembre junto a otras dos piezas del grupo.  Denuncia, poesía, ingenio y originalidad son de nuevo las armas del colectivo fundado por Àlex Serrano para conquistar la platea. Marionetistas de la era digital, manipulan en tiempo real vídeo, maquetas, proyecciones, sonidos... y algunos recursos nuevos como unos sugerentes haces de luz. Es una puesta en escena de complejo engranaje que ellos dominan a la perfección y en la que interactúan tres escalas; la de los tres performers, la micro –con 2.000 figuritas de animales y bebés protagonizando los desplazamientos constantes de la vida– y la macro: la proyección en la que convergen todas las acciones. Faltan algunos ajustes en el tramo final de la obra, un cierre de mayor vuelo, como admitió Serrano tras el estreno del miércoles pasado, al que llegaron justos de tiempo. Como el resto de las piezas de la Agrupación Señor Serrano, Birdie nació de una noticia en un diario: el drástico descenso de las migraciones de aves. Luego saltó la crisis de los refugiados y los creadores empezaron a atar cabos, a buscar paralelismos y a echarle crítica, ironía y humor a una historia que se resume en cuatro palabras: la vida es movimiento. Sobre el campo de golf que tapiza el escenario (donde también se reproduce en una maqueta la fotografía de Palazón) aparecen, en escala liliputiense, decenas de bebés en fila siguiendo los pasos de dinosaurios, mamuts o gorilas por una Tierra azotada por la sequía, las guerras, la contaminación... Pese a todo, las migraciones continúan. Nada ni nadie se detiene en el cosmos. Ninguna alambrada evitará que las bandadas de pájaros sigan alzándose. Lo cuenta Birdie en el vuelo más poético de este festival Grec.

Recordeu aquella memorable escena de la pel·lícula d’Alfred Hitchock “Els ocells ( The Birds)” en la qual Tippi Hedren, seu tranquil·lament al banc d’un plàcid jardí escolar situat en un no menys plàcid entorn natural?  Recordeu com, mentre sonen les veus infantils de l’escola que es troba al costat i tot convida a la calma, les barres fixes de la zona de jocs que es troba tot just a la seva esquena, es van omplin d’ocellots i més ocellots d’amenaçadora presència ? Només quan el mirallet amb l’ajuda del qual s’està retocant el maquillatge li mostra la imatge d’aquests ocellots, Tippi pren consciència del perill silenciós que s’ha anat acumulant darrera seu, i que l’espectador ha percebut tota l’estona . Però de debò són els ocells, els que desencadenen el pànic? I si els ocells, no hi fossin? Tal i com ho veia Hitchock ( i com la seva admirable obra transmet molt bé) , tant hi faria, perquè la por de la qual ens està parlant, és la por interior que arrosseguen aquests personatges; el ocells, no vindrien a ser altra cosa que un d’aquests  “McGufin” que omplen tota la seva filmografia: l’excusa, la circumstància, l’element patent que fa sortir cap a la superfície el que importa de debò, els terrors i les febleses latents de les quals , no en volem saber res. I ara, observem la premiada fotografia que José Palazón va prendre a Melilla fa un parell d’anys. I  en la qual l’alta  tanca que separa la ciutat amb nacionalitat espanyola del territori marroquí s’ha omplert d’estranys ocellots amb forma d’immigrants , mentre, aliens al drama que s’acumula darrera seu , uns jugadors de golf que es troben al camp ubicat justament al costat de la tanca, intenten ficar la piloteta al forat. Fins i tot si no teniu presents ni les imatges de la pel·lícula ni la de la fotografia, crec que se us ha fet ja ben visible la connexió que existeix entre elles. I ha sigut la creativitat d’una Agrupación Señor Serrano disposada a recordar-nos com sovint veiem imatges però no ens parem a mirar-les de debò i llegir el que ens estan explicant, , la que ens ha fet palesa aquesta inquietant però ben reveladora connexió. Quelcom que  ha fet  mitjançant un espectacle admirable que, de ben segur, caldrà que torni a fer acte de presència al llarg de la propera temporada : esteu ben atents, si ara us l’heu perdut. Altres espectacles i altres creadors s’entossudeixen en seguir presentant-nos propostes en les quals el discurs políticament correcte ho domina tot; propostes que permeten que l’espectador diguem-ne que “conscienciat” se’n torni cap a casa sent conscient d’haver complert amb el seu deure cívic. Ha fet el que tocava. Ha tornat a escoltar allò que calia tornar a escoltar.  Però , quin és l’abast real d’aquesta mena de propostes? I quin és l’efecte real que ens provoca veure dia darrera dia imatges envers les quals anem creant una mena d’immunitat emocional que mai no reconeixeríem en veu alta? Però llavors, arriba  la gent d’Agrupación Señor Serrano. I et proposa mirar de debò aquestes imatges a vista d’ocell i llegir allò que porten escrites. I crear connexions entre la por que provoquen els invasors ocells d’Hitchcock , i la por que provoquen aquests altres ocells humans enfilats a una tanca que potser, malgrat la seva aparença un xic indefensa, pretenen en realitat envair-ho tot i deixar-nos  fins i tot sense  els nostres camps de golf. I et recorda de pas que la història del món és, ha estat i continuarà sent una història de perpètues migracions ; migren les aus a la recerca d’una mica de calor, i migren els pobles a la recerca d’una mica de seguretat, d’una mica de menjar, d’una mica de futur. Per visualitzar aquesta mena de moviment constant , la gent d’aquesta estupenda Agrupación, se n’està  prou de deixar anar discursets; no  necessita altra cosa que omplir el terra amb centenars i més centenars de petis ninotets ; una massa en la qual els  nadons que encara no han après a posar-se dempeus comparteixen marxa amb tota mena d’espècies animals i humanes. Una massa que enfila cap a la tanca. I una massa que vista a certa distància, pren també forma de gran ocell.  Capaç de provocar com qui diu tempestes dins  un got d’aigua i de construir fascinants paisatges visuals i humans amb un mínim de recursos utilitzats amb un màxim de talent, la gent d’Agrupación Señor Serrano vola molt alt en companya d’aquest “Birdie” buit de retòrica i discursos, i ple d’imaginació.