Billy Elliot. El musical.

Una novel·la mítica, unes fotos en blanc i negre que congelen els salts d’unes petites ballarines i que alhora semblen congelar l’atmosfera de tota una època, i un lloc de naixement d’aquells que et marquen de per vida. Aquests són els orígens d’en Billy, el nen orfe de mare i decidit a canviar els guants de boxa pel tutú encara que això impliqui plantar-li cara d’alguna manera als seus orígens familiars, socials i culturals que ara us espera al Teatre Victòria . Un nen al qual vam conèixer al cinema, gràcies a l’excel·lent pel·lícula de Stephen Daldry (llavors, un director teatral ja consagrat que debutava en això de fer cinema) estrenada l’any 2000, i convertida d’immediat en un gran èxit mundial. I un nen que després es va reciclar com a protagonista de l’esplèndid musical escènic amb el qual tant Daldry com el guionista Lee Hall li donaven una major volada a les qualitats de la pel·lícula, i rectificaven els seus aspectes més discutibles: només cal veure en aquest sentit fins a quin punt el magnífic final teatral supera l’error introduït al film , quan aquest efectua amb forma de flashforward un salt cap el futur ,per tal de resumir-nos la vida gairebé perfecte i del tot realitzada que li espera al Billy quan es faci gran. D’alguna manera, aquest final híper feliç , va una mica en direcció contraria a tot el que hem vist fins llavors al llarg d’una pel·lícula que, per damunt de tot, reivindica el dret a ser un/a mateix/a més enllà de les limitacions i censures que semblen impedir-ho; reivindica el dret a arriscar-se per seguir un camí personal i fer realitat una passió , encara que ningú et pugui assegurar que aquest camí t’acabi portant allà on volies arribar.Però tornem al orígens d’en Billy, nascut a una fictícia població minera molt semblant a la ben real població minera de Newcastle Upon Tyne on va néixer l’any 1966 el dramaturg i guionista Lee Hall; el mateix, per cert, que no fa massa signava l’escriptura del brillant biopic “Rocketman” dedicat alhora al mateix Elton John que ha composat la partitura d’aquest espectacle. D’altra banda, el millor que ha fet fins ara Sir Elton en el camp de la composició musical pensada per als escenaris. I és que aquí, l’amic John assoleix un estupendament mesurat equilibri entre influències musicals ben diverses. Aquí, et trobes els ritmes pop amb vincles clàssics que acompanyen les lliçons de dansa d’en Billy, o aquella sensacional escena en la qual ha de transmetre a un jurat la electricitat inexplicable que recorre el seu cos quan es posa a ballar. I et trobes les balades íntimes pròpies del millor musical anglosaxó que permeten omplir l’escenari d’emoció quan en ell irromp el record d’una mare morta. I també – i aquest és un element fonamental de la partitura- ,t’hi trobes aquella mena d’himnes amb vocació coral i de les no menys corals gresques burletes que connecten ben clarament i ben conscientment amb la cultura musical obrera del segle XX (i fins i tot, de les acaballes del segle XIX) . En el cas d’en Billy, el paisatge és genuïnament anglès. Però posem-nos a revisar la nostra pròpia història, i ens trobarem un munt d’exemples casolans que parlen en una altra llengua, però manifesten unes mateixes arrels i reivindicacions; una mateixa vocació coral desfermada a un fotimer d’ateneus, i d’ altres entitats destinades a proporcionar-li una estona d’esbarjo a la classe obrera que, alhora, era també una estona destinada a enfortir els vincles de classe.I amb tot plegat, me n’havia oblidat una mica de la persona de la qual no et pots oblidar mai parlant d’en Billy Elliot: en Lee Hall. Si us fixeu en el seu any de naixement (us el recordo: 1966) , entendreu de seguida l’impacte que va tenir per a l’adolescent Lee l’esclat l’any 1984 de la gran vaga minera amb la qual els treballadors del sector van intentar frenar els tancaments imposats per la política neoliberal de la primera ministra Margaret Thatcher. I ara, busqueu per Internet imatges del llibre “Step by Step” , editat l’any 1989, i ple de les imatges que la molt prestigiosa fotògrafa Sirkka-Liisa Konttinen va realitzar centrant-se en les alumnes i les mares de les alumnes d’una humil escola de dansa situada més o menys pel mateix territori del nord d’Anglaterra on viu en Billy : us trobareu de cop amb un salt coreogràfic gairebé idèntic, davant d’un també ben similar paper pintat de paret, a aquell altre tan emblemàtic que en Billy fa a la primera escena de la pel·lícula. Lee –que abans d’escriure el guió de la peli i el llibret d’aquest espectacle, ja havia presentant una primera versió del tema a la seva obra “Dancer”- assegura que aquelles imatges , van ser una font constant d’inspiració a l’hora de donar-li vida a en Billy. Com ho va ser també ( i aquesta és la referència literària que ens faltava) el llibre amb el qual A. J. Cronin va transformar en novel·la la seva experiència com a inspector mèdic a les mines de Gal·les; el llibre “The Stars Look Down” , editat l’any 1935, i considerat com un dels cims de la literatura dedicada a descriure les dures condicions de vida experimentades pels treballadors d’aquest sector.Doncs , fixem-nos en l’escena inicial de l’espectacle, que al muntatge original tenia lloc davant una gran pantalla de cinema, transformada en el muntatge que es pot veure al teatre Victòria en una gran pantalla televisiva. El tema musical que ens canten els miners que s’han declarat en vaga, el tema “Las estrelles nos observan”, porta el mateix títol d’aquella novel·la. I les imatges que veiem a la pantalla, ens mostren la força que podia exhibir el sector miner en aquells anys 30 en els quals es va editar el llibre, quan la mineria de carbó ( ara mateix, tan condemnada ) era un dels pilars industrial bàsics de l’economia britànica. Per contra, la vaga en la qual es veuen alhora del tot implicats el pare i el germà gran d’en Billy, la vaga contra aquesta Maggie que rebrà també arribat el moment una ben brillant i sarcàsticament divertida felicitació nadalenca, enfila directament cap el fracàs; cap a l’enfonsament d’un sector que ja mai més no tornarà a ser el que havia estat . El títol de la novel·la , té a veure amb un cèlebre fragment en el qual cau al buit per culpa d’un accident l’ascensor que conduïa els miners cap el seu fosc lloc de treball, mentre les estrelles contemplen des de dalt la tragèdia. I la no tan cruenta però també ben dramàtica tragèdia cap a la qual es dirigeixen aquest miners que formen piquets i s’enfronten cada dia a la policia mentre en Billy assisteix a les seves clandestines classes de dansa, queda plasmada admirablement a l’obra per Daldry (que al muntatge original, se’n servia arribat el moment d’una gran plataforma descendent) i a l’adaptació signada per David Serrano (que utilitza un recurs menys sofisticat però igualment efectiu) quan arriba el tram final del musical. Els miners ara ja conscients del fracàs gloriós del seu acte de resistència , baixen les escales que els condueixen cap a un lloc de treball que ja no té res a veure amb el lloc de treball pel qual havien lluitat. I tant a en Billy com a l’espectador, se’l fa evident de forma aclaparadora que aquest descens, implica un descens cap a l’oblit, cap el passat, cap a quelcom que aviat podrà ser vist com una nota d’hemeroteca que ens parla d’un canvi de cicle històric. Sigui com sigui el seu futur, en Billy s’encamina cap a ell. Per contra, els miners ja no s’han de preguntar quin serà el seu futur: potser a títol individual agafaran un carrer de sortida, però com a col·lectiu, el camí està ja marcatEscenes com aquesta, et mostren fins a quin punt som davant d’una sensacional proposta escènica que , lluny de recórrer a la fotocòpia d’una pel·lícula famosa que ens trobem tants cops, reinventa el material del qual parteix per tal de donar-li una dimensió absolutament teatral. I aquesta dimensió, accentua de forma magistral i de manera constant els dos mons sempre amb greu perill d’entrar en col·lisió que es mouen per l’escenari. D’una banda, el món d’aquests miners que ben aviat es quedaran sense feina, i que mentre intenten allargar l’agonia , es van quedant sense recursos per subsistir. I d’altra banda, les classes de Mrs. Wilkinson ( Natalia Millán, sens dubte, el punt més fort de la part adulta del repartiment) ; les classes d’una gris escola local en les aules de la qual, malgrat tot , es pot acabar sentint que s’està tocant el cel des del qual ens contemplen els estrelles. Seguint l’exemple de l’admirable i gairebé desconeguda pel·lícula musical de Jacques Demy “Une chambre en ville”, l’espectacle aconsegueix transformar en potentíssima coreografia els enfrontaments entre les forces de l’ordre públic i els piquets més combatius. I alhora, et mostra com aquesta mena d’illa separada de la crua realitat que és l’aula de Mrs. Wilkinson, intenta mantenir el seu espai de llibertat, però no pot pas escapar del tot de les tensions que esclaten al seu voltant. I aquesta difícil convivència entre dos espais que impliquen dues ben distanciades sortides vitals , o entre la realitat present i la presència no menys real del passat, es fa palesa constantment a la posada en escena de forma exemplar. Serveixi com a mostra l’extraordinari moment en el qual l’avia d’en Billy evoca la foscor del seu matrimoni amb un avi alcoholitzat, i els fantasmes de l’ahir transformats en ballarins, s’escolen com qui diu per la finestra , travessen l’escenari i s’esfumen per l’altre costat, deixant al seu pas un rastre de tristor i maltractaments. O la mateixa disposició escènica de la casa d’en Billy, en la qual l’habitació del nen es situa a la part alta, visualitzant així la distancia progressiva que el seu món va agafant envers el món del pare i el germà, i el vincle amb la mare morta ,que també fa un emotiu acte de presencia, i que només es pot produir en aquesta habitació convertida en fortalesa que t’aïlla d’una realitat que et pot deixar també KO, i fer que te n’oblidis de la possibilitat de cosntruïr la teva pròpia realitat .Certament: de vegades, l’espectacle que ens ofereix Davis Serrano, es queda un xic per sota de l’espectacle del qual parteix, i al qual s’apropa sovint amb notable talent. Serrano, permet que una part del tram inicial llisqui cap a la mena de “sainete” costumista amb arrels també un xic massa castisses que ens podria fer oblidar el context no ja solament històric sinó també dramatúrgic , del qual parteix el muntatge: per fotuna, a mesura que avança la representació, s’allunya també més d’aquest registre inicial . I no controla tots els fils (ai, aquest pare d’en Billy!), pel que fa al millorable repartiment adult de l’obra. Ja posats ( i ara parlo del Billy que em va tocar; per emetre un judici just caldria haver vist als altres quatre) , potser en algunes funcions, el nen Elliot no és tan nen com caldria, i quan es posa a cantar, es veu obligat a emetre un falset que el distància massa de la veu que emet com a actor . I potser també (aquest és un problema que es reprodueix amb massa freqüència a bona part dels musicals creats o recreats a casa nostra) , l’apartat coreogràfic (excel·lent) llueix més que l’aparat vocal, i tos dos semblen haver estat subjectes de més atenció que l’apartat interpretatiu . Però som davant d’una estupenda producció que permet oblidar-se d’aquests punts febles ,i centrar-se en la qualitat global de tota la resta. Som davant d’un dels grans musicals del que portem del present segle, presentat mitjançant un muntatge que et porta inevitablement a acabar aixecant-te de la butaca ple de notable entusiasme. Arribats a aquest punt, qui pot negar-se a rebre per part d’en Billy una descàrrega elèctrica similar a la que ell sent quan es posa a ballar?

El musical Billy Elliot, inspirado en la película del mismo título del año 2000, se estrenó en los escenarios del West End de Londres en el 2005 y en Broadway en el 2008. La principal dificultad de este musical es que el protagonista y una buena parte del elenco son niños de corta edad y que exige un alto nivel artístico, vocal, coreográfico y actoral. En Madrid se estrenó en el 2017 y en Barcelona, con un retraso de dos años, debido al Covid, ha llegado en el 2021, tras dos años de trabajo intensivo en la Escuela Cocó Comín con los 60 niños y niñas seleccionados, tras un seguido de castings. En cuidados cinco turnos de doce por cada función, para respetar las limitaciones horarias y de estudios que están legisladas para las artes escénicas, van actuando. Todas y todos mantienen el alto nivel interpretativo, musical (técnica vocal) y coreográfico (ballet clásico y baile claqué incluido),  exigido para cada uno de los papeles, desde el actor principal, Billy Elliot, su mejor amigo, Michael y los diversos compañeros-as de escuela Debbie, Sharon, Karen, Tracey, Susan, Keeley, Kevin y el más pequeño de todos, Tiny.     Un gran, gran espectáculoEl musical que ahora podemos ver en Barcelona está producido por Som Produce la misma empresa que desde el 2017, temporada tras temporada, esta llenando el Teatro Alcalá de Madrid. Creado teniendo como modelo el montaje que triunfa en Londres, que tuvimos ocasión de ver hace unos años, cabe decir que está a la misma altura, un excelente y espectacular espectáculo en todas sus facetas, con un presupuesto de puesta en escena de cuatro millones de euros. A los 60 niños-as que se van turnando en el escenario cabe añadir treinta interpretes adultos, diez músicos en directo y veinticinco técnicos.  El espectáculo comienza con un documental que ilustra la época y el lugar donde suceden los hechos, Condado de Durham, noreste de Inglaterra, la huelga de los mineros-as de 1984, que paralizó toda la industria del carbón, protestando por la reestructuración, con la consiguiente pérdida de empleos, promovida por el gobierno de Margaret Thatcher. Desde este inicio hasta el final, dos horas más tarde, más el intermedio, nos sumergimos en un espectáculo que nos emociona, nos conmueve y nos hace vibrar. La historia de este niño de 11 años, huérfano de madre, que rompe con todos los prejuicios y un entorno social hostil por triunfar en su sueño de llegar a ser un buen bailarín. Notable reparto, excepcional en los más jóvenes Entre los actores adultos destaca la gran y polifacética actriz que es Natalia Millán, con un dominio absoluto de la escena, que borda el personaje de la profesora Wilkinson. A su alrededor un elenco solvente y bien conjuntado, con especial mención de Teresa Guillamón, como la abuela con alzheimer, doblada por Muntsa Rius; Oscar de la Fuente, como el alcoholizado padre paralizado por el dolor de la pérdida de su esposa, Agustín Oton, com el hermano mayor y uno de los sindicalistas más destacados en la huelga y Allende Blanco/Patricia Paisal, que se turnan en el papel de la madre.  Los Billy Elliot, Michael y el elenco más jovenNo los podemos citar a todos y todas pero vaya en los nombres de todos quienes se van turnando en el papel de los dos protagonistas, Billy Elliots y Michaels nuestro reconocimiento a todos y todas los 60 componentes del elenco más joven. Billy Elliots (por orden alfabético): Iker Castell, Pablo Fito, Mark Gelabert, Pol Ribot, Max Villarrasa y Mario Alcalá. Michael´s (por orden alfabético), Noah Arroyo, Arnau González, Ot Marien, Max Miquel y Angel Olaya. En el apartado técnicoEl guión-libreto y las letras de las canciones son de Lee Hall y la música de Elton John. La adaptación y dirección es de David Serrano. La dirección musical de Gaby Oldman. Las coreografías originales de Peter Darling. El diseño escenográfico es de Ricardo Sánchez Cuerda. El diseño de iluminación de Juan Gómez Cornejo y Carlos Torrijos. El diseño de sonido de Gastón Briski. El diseño de vestuario de Ana Llena y el de caracterización de Laura Rodriguez. Traducción y adaptación de las canciones de Alejandro Serrano y David Serra.    No dejar de consultar la página web, www.billyelliot.es  Text: [email protected]  

Una novel·la mítica, unes fotos en blanc i negre que congelen els salts d’unes petites ballarines i que alhora semblen congelar l’atmosfera de tota una època, i un lloc de naixement d’aquells que et marquen de per vida. Aquests són els orígens d’en Billy, el nen orfe de mare i decidit a canviar els guants de boxa  pel tutú encara que això impliqui plantar-li cara d’alguna manera als seus orígens familiars, socials i culturals que ara us espera al Teatre Victòria . Un nen al qual vam conèixer al cinema, gràcies a l’excel·lent pel·lícula de Stephen Daldry (llavors, un director teatral ja consagrat que debutava  en això  de fer cinema) estrenada l’any 2000, i convertida d’immediat en un gran èxit mundial. I un nen que després es va reciclar com a  protagonista de l’esplèndid musical escènic amb el qual tant Daldry  com el guionista Lee Hall li donaven una major volada a les qualitats de la pel·lícula, i rectificaven els seus aspectes més discutibles: només cal veure en aquest sentit fins a quin punt el magnífic final teatral supera l’error introduït al film , quan aquest efectua  amb  forma de flashforward un salt cap el futur ,per tal de resumir-nos la vida gairebé perfecte i del tot realitzada que li espera al  Billy quan es faci  gran. D’alguna manera, aquest final híper feliç , va  una mica en direcció contraria a tot el que hem vist fins llavors al llarg d’una pel·lícula que, per damunt de tot, reivindica  el dret a ser un/a mateix/a més enllà de les limitacions i censures que semblen impedir-ho; reivindica el dret a arriscar-se per seguir un camí personal i  fer realitat una passió , encara que ningú et  pugui assegurar que aquest camí t’acabi portant allà on volies arribar. Però tornem al orígens d’en Billy, nascut a una fictícia  població minera molt semblant a la ben real població minera de Newcastle Upon Tyne on va néixer l’any 1966 el dramaturg i guionista Lee Hall; el mateix, per cert, que no fa massa signava l’escriptura del brillant biopic “Rocketman” dedicat alhora al mateix Elton John que ha composat  la partitura d’aquest espectacle. D’altra banda, el millor que ha fet fins ara  Sir Elton en el camp de la composició musical pensada per als escenaris. I és que aquí, l’amic John assoleix un estupendament mesurat equilibri entre influències musicals ben diverses. Aquí, et trobes els ritmes pop amb vincles clàssics que acompanyen les lliçons de dansa d’en Billy, o aquella sensacional escena en la qual ha de transmetre a un jurat la electricitat inexplicable que recorre el seu cos quan es posa a ballar. I et trobes  les balades íntimes pròpies del millor musical anglosaxó que permeten omplir l’escenari d’emoció quan en ell irromp el record d’una mare morta. I també – i aquest és un element fonamental de la partitura- ,t’hi trobes aquella mena d’himnes amb vocació coral i de les  no menys corals gresques burletes que connecten ben clarament i ben conscientment amb la cultura musical obrera del segle XX (i fins i tot, de les acaballes del segle XIX) . En el cas d’en Billy, el paisatge és genuïnament anglès. Però posem-nos a revisar la nostra pròpia història, i ens trobarem un munt d’exemples casolans  que parlen en una altra llengua, però manifesten unes mateixes arrels i reivindicacions; una mateixa vocació coral desfermada a un fotimer d’ateneus,  i d’ altres entitats destinades a proporcionar-li una estona d’esbarjo a la classe obrera que, alhora, era també una estona destinada a enfortir els vincles de classe. I amb tot plegat, me n’havia oblidat una mica de la persona de la qual no et pots oblidar mai parlant d’en Billy Elliot: en Lee Hall. Si us fixeu en el seu any de naixement (us el recordo: 1966) , entendreu de seguida l’impacte que va tenir per a l’adolescent Lee l’esclat l’any 1984  de la gran vaga minera amb la qual els treballadors del sector van intentar frenar els tancaments imposats per la política neoliberal de  la primera ministra Margaret Thatcher. I ara, busqueu per Internet imatges del llibre “Step by Step” , editat l’any 1989, i ple de les imatges  que la molt prestigiosa fotògrafa Sirkka-Liisa Konttinen va realitzar centrant-se en les alumnes i les mares de les alumnes d’una humil escola de dansa situada més o menys pel mateix territori del nord d’Anglaterra on viu en Billy : us trobareu de cop amb un salt coreogràfic  gairebé idèntic,  davant d’un també ben similar paper pintat de paret, a aquell altre tan emblemàtic que en Billy fa a la primera escena de la pel·lícula. Lee –que abans d’escriure el guió de la peli i el llibret d’aquest espectacle, ja havia presentant una primera versió del tema a la seva obra “Dancer”- assegura que aquelles imatges , van ser una font constant d’inspiració a l’hora de donar-li vida a en Billy. Com ho va ser també ( i aquesta és la referència literària que ens faltava) el llibre  amb el qual  A. J. Cronin va transformar en novel·la la seva experiència com a inspector mèdic a les mines de Gal·les; el llibre “The Stars Look Down” , editat l’any 1935, i considerat com un dels cims de la literatura dedicada a descriure les dures condicions de vida experimentades pels treballadors d’aquest sector.Doncs , fixem-nos en l’escena inicial de l’espectacle, que al muntatge original tenia lloc davant una gran pantalla de cinema, transformada en el muntatge que es pot veure al teatre Victòria en una gran pantalla televisiva. El tema musical que ens canten els miners que s’han declarat en vaga, el tema “Las estrelles nos observan”, porta el mateix títol d’aquella novel·la. I les imatges que veiem a la pantalla, ens mostren la força que podia exhibir el sector miner  en aquells anys 30 en els quals es va editar el llibre, quan la mineria de carbó ( ara mateix, tan condemnada ) era un dels pilars industrial bàsics de l’economia britànica. Per contra, la vaga en la qual es veuen alhora  del tot implicats el pare i el germà gran d’en Billy, la vaga contra aquesta Maggie que rebrà també arribat el moment una ben brillant i sarcàsticament  divertida felicitació nadalenca, enfila directament cap el fracàs; cap a l’enfonsament d’un sector que ja mai més no  tornarà a ser el que havia estat . El títol de la novel·la , té a veure amb un cèlebre fragment en el qual cau al buit per culpa d’un accident l’ascensor que conduïa els miners cap el seu fosc lloc de treball, mentre les estrelles contemplen des de dalt la tragèdia. I la no tan cruenta però també ben dramàtica tragèdia cap a la qual es dirigeixen aquest miners que formen piquets i s’enfronten cada dia a la policia mentre en Billy assisteix a les seves clandestines classes de dansa, queda  plasmada admirablement a l’obra per Daldry (que al muntatge original, se’n servia arribat el moment d’una gran plataforma descendent) i a l’adaptació signada per David Serrano (que utilitza un recurs menys sofisticat però igualment efectiu) quan arriba el tram final del musical. Els miners ara ja conscients del fracàs gloriós del seu acte de resistència , baixen les escales que els condueixen cap a un lloc de treball que ja no té res a veure amb el lloc de treball pel qual havien lluitat.  I tant a en Billy com a l’espectador, se’l fa evident de forma aclaparadora que aquest descens, implica un descens cap a l’oblit, cap el passat, cap a quelcom que aviat podrà ser vist com una nota d’hemeroteca que ens parla d’un canvi de cicle històric. Sigui com sigui el seu futur, en Billy s’encamina cap a ell. Per contra, els miners ja no s’han de preguntar quin serà el seu futur: potser a títol individual agafaran un carrer de sortida, però com a col·lectiu, el camí està ja marcat  Escenes com aquesta, et mostren fins a quin punt som davant d’una sensacional proposta escènica que , lluny de recórrer a la fotocòpia d’una pel·lícula famosa que ens trobem tants cops, reinventa el material del qual parteix per tal de donar-li una dimensió absolutament teatral. I aquesta dimensió, accentua de forma magistral i de manera constant els dos mons sempre amb greu perill d’entrar en col·lisió que es mouen per l’escenari. D’una banda, el món d’aquests miners que ben aviat es quedaran sense feina, i que  mentre intenten allargar l’agonia , es van quedant sense recursos per subsistir. I d’altra banda, les classes de Mrs. Wilkinson ( Natalia Millán, sens dubte, el punt més fort de la part adulta del repartiment) ; les classes d’una gris escola local  en les aules de la qual, malgrat tot , es pot acabar sentint que s’està tocant el cel des del qual ens contemplen els estrelles. Seguint l’exemple de l’admirable i  gairebé desconeguda pel·lícula musical de Jacques Demy  “Une chambre en ville”, l’espectacle aconsegueix transformar en potentíssima coreografia els enfrontaments entre les forces de l’ordre públic i els piquets més combatius. I alhora, et mostra com aquesta mena d’illa separada de la crua realitat que és l’aula de Mrs. Wilkinson, intenta mantenir el seu espai de llibertat, però no pot pas escapar del tot  de les tensions que esclaten al seu voltant.  I aquesta difícil convivència entre dos espais que impliquen dues ben distanciades sortides vitals , o entre la realitat present i la presència no menys real del passat, es fa palesa constantment a la posada en escena de forma exemplar. Serveixi com a mostra l’extraordinari moment en el qual l’avia d’en Billy evoca la foscor del seu matrimoni amb un avi alcoholitzat, i els fantasmes de l’ahir transformats en ballarins, s’escolen com qui diu  per la finestra , travessen l’escenari i s’esfumen per l’altre costat, deixant al seu pas un rastre de tristor i maltractaments. O la mateixa disposició escènica de la casa d’en Billy, en la qual l’habitació del nen es situa a la part alta, visualitzant així la distancia progressiva que el seu món va agafant envers el món del pare i el germà, i el vincle amb la mare morta ,que també fa un emotiu acte de presencia, i que només es pot produir en aquesta habitació convertida en fortalesa que t’aïlla d’una realitat que et pot deixar també KO, i fer que te n’oblidis de la possibilitat de cosntruïr la teva pròpia realitat . Certament: de vegades, l’espectacle que ens ofereix Davis Serrano, es queda un xic per sota de l’espectacle del qual parteix, i al qual s’apropa sovint amb notable talent. Serrano, permet que una part del tram inicial llisqui cap a la mena de “sainete” costumista amb arrels també un xic massa castisses que ens podria fer oblidar el context no ja solament històric sinó també dramatúrgic , del qual parteix el muntatge: per fotuna, a mesura que avança la representació, s’allunya també més d’aquest registre inicial . I no controla tots els fils (ai, aquest pare d’en Billy!), pel que fa al  millorable repartiment  adult de l’obra. Ja posats ( i ara parlo del Billy que em va tocar; per emetre un judici just caldria haver vist als altres quatre) , potser en algunes funcions, el nen Elliot no és tan nen com caldria, i quan es posa a cantar, es veu obligat a emetre un falset que el distància massa de la veu que emet com a actor . I potser també (aquest és un problema que es reprodueix amb massa freqüència a bona part dels musicals creats o recreats a casa nostra) , l’apartat coreogràfic (excel·lent) llueix més que l’aparat vocal, i tos dos semblen haver estat subjectes de més atenció que l’apartat interpretatiu . Però som davant d’una estupenda producció que permet oblidar-se d’aquests punts febles ,i centrar-se en la qualitat global de tota la resta. Som davant d’un dels grans musicals del que portem del present segle, presentat mitjançant  un muntatge que  et porta inevitablement a acabar aixecant-te de la butaca ple de notable entusiasme. Arribats a aquest punt, qui pot negar-se a rebre per part d’en Billy una descàrrega elèctrica similar a la que ell sent quan es posa  a ballar? 

Hasta que llegó el fenómeno de Hamilton, reinaba Billy Elliot. La película de Stephen Daldry, adaptada al teatro con música de Elton John. Heredera de la exitosa fórmula de Full Monty: reunir en una misma trama denuncia social, comedia y realización personal. Un musical que iba más allá del filme y sorprendía por la reivindicación de la solidaridad sindicalista y la crítica mordaz al neoliberalismo de Margaret Thatcher. Contenido político inesperado también para el público que el pasado domingo llenaba el Teatre Victòria para disfrutar ante todo del emotivo relato de un niño que cumple con su sueño de ser un gran bailarín, a pesar de todo y todos. Un público confiado en los tópicos de la ligereza del género y el protagonismo de inocentes jóvenes intérpretes que -¡oh sorpresa!- sueltan tacos sin complejos. Lenguaje grueso disculpado y contextualizado. ¡Faltaría más!La versión de David Serrano además ahonda en el sesgo social del libreto de Lee Hall. A veces en positivo, como en “Merry Christmas, Maggie Thatcher”, introduciendo con ironía el gigantismo amenazante del cine kaiju japonés. A veces no tanto, como en “Expressing yourself”, auténtica fiesta drag preadolescente invadida al final por el espíritu satírico de Spitting Image. Pero además de conciencia y violencia de clase, la función ofrece suficientes números musicales memorables para que público se levante entusiasmado de sus asientos sin adentrarse en laberintos de conciencia. Porqué en el Victòria se ha instalado una notable adaptación del montaje de Londres, el mismo que triunfaba en Madrid desde 2017. Buen reparto, encabezado entre los adultos por Natalia Millán. Una Mrs. Wilkinson con el punto exacto de herido sarcasmo de quien está de vuelta de todo. Entrañable la abuela de Teresa Guillamón. Otro de esos personajes rotos (una demencia en ciernes) que no parecen encajar en un musical pero que aportan humanidad y realismo.El domingo el personaje protagonista recaía sobre Max Vilarrasa. Quizá el mejor ejemplo de lo lejos que se ha llegado y el largo camino que queda por recorrer. Y “Electricity” es el número que lo resume: gran presencia como bailarín, correcto como actor y menos como cantante. Quizá la edad le impida ya controlar las notas de una voz blanca. En cambio, es el perfecto compañero de Ángel Olaya (Michael) en ”Expressing yourself”. El gran número de la función, perfectamente defendido en solitario por dos chavales. Con qué soltura celebran la diversidad, actúan como comediantes de vaudeville y se montan una coreografía puro Broadway clásico. Ambos se exhiben con el claqué, pero Olaya resuelve además con brillante naturalidad y gracia un personaje complejo.

El perill de traspassar una pel·lícula a una obra de teatre és arriscat. Mes, si es decideix posar-hi cant. I convertir-la en musical. La potència del film de Billy Elliot podria quedar en un ensucrat argument però el que es pot veure al Teatre Victòria (fent temporada) és més que notable. Brilla, sobretot el ballarí protagonista (Martí Gelabert, son fins a cinc actors que es van intercanviant el paper). Té una gran potència ballant (els braços projecten línies infinites, les cames es mouen a gran velocitat) però també rebel·lant-se contra el pare i el seu germà gran o la professora que descobreix, de casualitat, que el noi és un diamant en brut.L'adaptació que s'ha fet a l'escena disposa de les escenes de manera que es garanteix un bon final de la primera part i un final, que esdevé quasi una celebració en les salutacions. S'ha trobat una solució molt bona per il·lustrar el viatge que el pare intenta fer per saltar-se la vaga. I els moments de confidències entre els dos amics (Michael i Billy) amb l'armari de la germana són divertits i també reveladors. Hi ha una sensibilitat entre els dos amics que eriça la columna vertebral.El cos de ball és ampli i demostra prou habilitat en els moviments més coreogràfics així com també amb els números de claqué. Potser sí que hi ha un excès de crits (en les interpretacions, sobretot dels adults) i d'abús de la paraulotes per evidenciar que venen d'un món miner, molt primari. Però que sigui senzill no ha de perquè significar que es comuniquin a patades i crits ni que calgui treure un insult com a fi de cada rèplica, com a gag còmic. Són unes simplificacions que no li ajuden a donar valor a l'espectacle. Això sí, les referències al Che Guevara es demostren en els moments de solidaritat entre els vaguistes. La música d'Elton John és molt amable i ballable. Però potser no hi ha un títol que destaqui i del que se surti cantant després de la funció. El que sí que se surt és amb ganes de ballar, repicar a terra i fer algun bot.La peça funciona amb molta fluïdesa. Amb uns espais escènics molt solvents i sorprenents (magnífica la rua amb Freddie Mercury, Beefeater, un bobby, a més de Lady Di, la reina Elizabeth o el Príncep Carles). I amb una evidència. L'obra té tremp si es basa en les emocions del personatge que li dona nom. I trobar-lo amb aquesta frescor i consistència és el seu gran trumfo. Fa vibrar i commou.