Pau Roca és un treballador incansable. Igual que ho són els seus companys Adriana Nadal, Pol Cornudella i Paula Bosch (i d’altres noms que els han acompanyat). Sixto Paz compleix deu anys enguany i ho fa tenint en cartell la seva dissetena obra, Bèsties de Mónica Dolan. Disculpeu, però 17 obres en deu anys, precisament, és una bestialitat. Ni Woody Allen, tu. Així doncs, si us els trobeu un dia d’aquests, feu-los-hi una bona estirada d’orelles. Celebrar deu anys fent teatre té un mèrit enorme. Quedi per endavant doncs aquesta felicitació. I després feliciteu-los també per l’obra que ara mateix s’està representant a l’Akadèmia.

Sixto Paz sempre busquen aquelles obres on, sigui des del gènere que sigui, provoquin preguntes als espectadors de difícil resolució. Ens obliguen sempre a revisar-nos moralment. I ara la pregunta te la planten als morros sols arribar al teatre. Què venen a fer els pits al món? Aquesta estranya qüestió la formularà una psicoterapeuta (Marta Marco) al mig d’un monòleg en el qual explicarà el cas de la filla d’una clienta seva. De mica en mica, ens anirà narrant l’insòlit comportament de la Lila, la filla de la Carol. Aquesta d’una manera innocent (bé, què és la innocència?, ens fa preguntar) es comença a relacionar amb el seu entorn d’una manera sexual massa notable. Primer explica un episodi massa sexual per una nena de dos anys amb un home atractiu que etiqueta com Mr. Rochester, el turment amorós de Jane Eyre de Charlotte Bronte. Un petit apunt que remarca la classe social de la psicòloga i la seva intel·lectualitat. I aquest és un punt important, el punt de vista professional, però també amb aquesta mirada que analitza els fets des d’una manera més objectiva. Des de la seva posició, tracta de no jutjar (tot i que, és inevitable no fer-ho) ni la mare, ni la filla.

El que vol l’autora, per boca de la seva protagonista, és posar el focus en la societat. Primer ens mostra com les nostres filles estan rodejades d’estímuls sexuals que les cosifiquen, de les revistes als salons de bellesa per nenes. Després critica obertament la societat per fer gran un problema que s’havia de tractar amb molta cura i discreció. Som una societat morbosa, moralista i amb una capacitat d’empatia nul·la. Perquè que una nena es posi pits a vuit anys és una aberració, de totes, totes, oi? Però a l’hora d’opinar i denunciar potser tenim en compte el que pot significar emocionalment per les persones implicades el que podem dir? Dolan sense posar-se paternalista transmet una reflexió profunda sobre com la mirada de cada infant és la que construeix la seva identitat i com els adults l’acceptem o la rebutgem.

El discurs de Dolan, però pateix d’una certa pesadesa argumental. La dramatúrgia combina l’anàlisi psicològica i filosòfica de la terapeuta amb els fets que succeeixen en cru. I ho fa així per al moment què està vivint la protagonista. El punt de vista, l’anàlisi, la ràbia que i la indignació que va creixent ho és pel moment vital que viu. Ho és tant perquè ella se situa al final del cas, quan tot el mal s’ha fet. I ho és a un nivell més íntim per un fet que no desvetllarem i que es va donant a conèixer per una sèrie de trucades i missatges de veu que ens obren una finestra a la vida personal de la psicoterapeuta. Cal a dir, però que aquesta decisió és un pèl arriscada. El posicionament de la terapeuta, les reflexions que va deixant no serien els mateixos si no visqués aquest problema que té? És obvi que si Dolan ho inclou és per fer-nos veure que aquest fet afecta el seu pensament. Així doncs, temes tan espinosos com la sexualització dels nostres fills sols es poden tractar d’una manera tan lúcida i transparent des de la mateixa vulnerabilitat emocional?

Amb tot aquest material Pau Roca dirigeix amb precisió una actriu majúscula com és la Marta marco. Des d’aquesta aparença professional, des d’una certa fredor, la Marco comença a explicar els fets i a analitzar el fons. Però a poc a poc, a mesura que va entrant en els fets més escabrosos i les seves conseqüències va elevant el to, parla més de pressa i la seva indignació va creixent (magistral el moment en què s’encara amb una dona qualsevol que critica el comportament de la Carol). La funció és seva i la guanya amb escreix. Però no és l’única que excel·leix en la seva feina. Per dotar de ritme i d’unes tonalitats cromàtiques molt definides, Manoly Rubio crea una composició que acompanya, estructura i dramatitza certes parts del text. 

Així doncs, Sixto Paz torna a trasbalsar les nostres consciències i ens fa veure els nostres límits ètics i morals amb conflictes amb un posicionament difícil. I estem encantats de què sigui així. Els volem deu anys més. Mentrestant, empatitzarem amb aquest terapeuta que al final de la seva obra sembla haver-se rendit a complir la seva missió professional. “No sé si puc ajudar la gent a ser funcional a la jungla”. Almenys textos com aquests ens fan veure que la jungla som nosaltres.