“Què venen a fer els pits al món?” És la pregunta que acull l’espectador que entra a La Muriel en la funció (ara, encara amb passis previs) del monòleg interpretat per Marta Marco. Superada la lògica biològica d’alletar les criatures, els pits passen a ser un senyal d’identitat inequívoc. Que va per davant com si fos el nas de ganxo, les cames amb pèl o la tofa de cabell de moda juvenil. Si la societat ho té tant integrat (i en certa manera idealitzat) per què ha d’estranyar que la canalla (que s’emmiralla amb els pares) també li doni un valor social? La dramaturga Monica Dolan en fa una ficció que, per moments, no fa més que convertir el clixé perillós en veritat universal. Per sort, el teatre contemporani, que (quasi per definició) formula preguntes sense respostes evidents des de l’escenari, relativitza aquesta veritat sexual convertida en bandera per fer atractiu tot allò que es posa a la venda.

Marta Marco fa el paper d’una psicoterapeuta que es va involucrant amb la seva pacient, la Carol, una mare separada que no sap frenar una obsessió de la filla des dels 3 anys. Fins que als 8, negocia un acord que li sembla raonable. Però que la societat considerarà abominable. Si és divertit que una nena de sis anys imiti les contorsions sexuals d’una coreografia pop per què se li ha de privar de repetir l’estètica de les ballarines del vídeo? El personatge exposa el cas i, només a través de les trucades als fills i al marit, s’endevina un cas íntim que ressona amb aquest canon de bellesa social.

La pregunta escrita a la paret ressona diferent si es retalla: “Què fan els pits al món?” L’obra demostra que els pits transformen les relacions socials i l’èxit convivencial. O que pinten la por al fracàs de l’individu. Si la sexualitat és el ganxo perfecte per al consumisme, és raonable que les criatures juguin a aspirar a aquest èxit. Amb les mateixes eines que les seves mares, o que les seves models de referència que exposen a la revista. Han confós el cos amb l’èxit. Una negociació social que també incumbeix (i afecta) en el comportament dels homes, sigui per estar cenyits a un cànon de bellesa o per equivocar els rols en una relació, partint de, per exemple, la pornografia. Si tot és a l’abast, tot s’ha de saber gestionar, sembla reflexionar la posada en escena dirigida per Pau Roca. Per cert, a les espatlles de les cadires és probable que hi veieu uns ulls que miren. En realitat, són pits que han dibuixat els espectadors d’ahir. Tant diversos com ho és la humanitat, tan fràgils com ho exposen obres com 360 grams o Adéu, Jane. El policia de Múrcia ha tornat a posar els pits a primera línia de la repressió informativa. La veritat és tossuda.

Sixto Paz furga sempre en les ombres de la intimitat. Ho pot fer per denunciar l’alliberament individual sense reprimir-se del que pensin els altres (Así bailan las putas), per deixar-se emocionar per les petites coses davant de les grans tragèdies (Les coses excepcionals). O abduir-se en un món protosectari que allibera la decisió de prendre decisions per un mateix (Salvació Total Imiment Immediata Terrestre i Col·lectiva) o que s’entendreix amb l’àvia esquerpa per tothom menys per als néts de Barcelona (El més bonic que podem fer). En aquestes esquerdes de la veritat hi edifiquen muntatges que atrapen l’atenció de l’espectador per la radicalitat del discurs, principalment.

Bèsties posa al límit els tabús i la capacitat d’acceptar-se tal com un és. Si una nena prova d’avançar-se al temps posant-se pits en la infància, com acceptarà l’arribada de la transformació a l’adolescència? I és que si tornem a retallar la pregunta inicial “Què fem al món?” trontolla la pregunta del “Qui soc jo?” I sense poder-se respondre aquesta pregunta amb calma (ja en la vida adulta) i amb totes les seves conseqüències, la resta és soroll. En la conferència de coach benintencionat li travessa una veritat com un llamp, que commou els espectadors. I sí, deixa una reflexió que encongeix els prejudicis i que escanya, de cop, el cor. Malgrat això, és d’aquelles obres que fan bé a l’espectador i que és molt convenient que circuli per tot tipus de canals teatrals. Perquè cadascú hi troba el seu ressò, la seva intimitat turmentada, els seus pits (i cossos) idealitzats o rebutjats.