La llum com a termòmetre emocional. Thomas Noone torna a trios d’una dansa de llargues cames i braços volàtils després del seu solo After the party (potser el més narratiu dels seus darrers treballs per a adults). Beneath expressa diferents mons, des del mes digital (en què s’anul·la el contacte), al que els cossos es desplaçaran seguint la inèrcia de l’anterior i accedeixen al terra, a l’horitzontalitat. Hi ha una intenció de definir cada escena en funció de cada color que projecta una mena de làmpada triangular. El sostre és baix. L’univers té aire de soterrani. Li va bé per explicar què hi ha sota de les convencions socials.

La rotació dels personatges (amb una mena d’uniforme divers, que tenen contrastos i similituds encara que es vagi canviant la composició dels trios) fa que es desempalleguin de cap vinculació amb un personatge o trama concreta. Es presenten correlativament, però no en juxtaposició. Sí que hi ha una certa sensació a bucle, a ensenyar un ventall ampli de situacions, però sense aprofundir en gaire res. No ho busca; és un pretext per desplegar una dansa acurada, exigent per la seva precisió més que pel seu esgotament físic. És una coreografia que s’ajuda de la il·luminació i d’un espai sonor que completa les coordenades. Ressegueix l’aventura de Cinc maneres de matar el temps, estrenat al Sismògraf el 2021.

El moviment de Noone és bonic de veure perquè els ballarins disfruten executant-lo. Hi ha una partitura molt compensada. Els salts de composició permeten donar noves textures a les relacions dels ballarins i a la forma de la dansa. La seva fisicitat, en aquest cas, s’escapa de la narrativitat que tenen altres peces de Thomas Noone per al públic familiar com ara La gata que volia canviar la història o Molsa.