Que Xavier Albertí (alter ego de Wanda Pitrowska) és un consumat músic ja se sabia. També, que té la capacitat de difondre el que sap amb frases ben subordinades i musculades amb un vocabulari que dringa com copes de cristall. Ara, a Beethoven, ell mateix entra en la penombra que ha arraulit en bona part de les seves direccions de monòlegs (El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, Vosté ja ho entendrà…). L’entrada és fulgurant jugant a perdre els papers amb aquell somriure nerviós que tot ho vol dissimular. I que té una simpàtica coqueteria amb el mocador de seda. El primer gest invocant una divinitat amb les mans en triangle sobre del cap és magnètic. Hi ha un joc murri que també signa Albert Arribas (Freshwater, Opereta imaginària, Les bacants…) que, no se sap prou si és broma o certesa, han batejat la sala 2 de La Fàbrica amb el seu nom.

De Ludwig van Beethoven es poden explicar mil teories i Albertí va de les anècdotes (per calibrar el valor del compositor) a la revolució musical. Beethoven és com aquell arbre de copa ampla que projecta una ombra magnífica, però que deixa una pinassa incòmoda per estirar-se (el músic no aguantava, de mitjana més de sis mesos als pisos per les molèsties que provocava): Se sabia geni únic i podia competir fins i tot amb els prínceps que el finançaven (de prínceps n’hi haurà sempre; de Beethoven, només jo), vindria a dir. Els coetanis el van patir i alabar; el públic d’avui el mitifiquem, el gaudim i l’utilitzem (per a identificar Europa amb l’himne de l’alegria, per exemple).

Avui costa imaginar la llargada del piano en els anys previs a Wagner i l’Alemanya de Hitler (va considerar que Beethoven seria dels seus, perquè va reclamar més atenció per la música d’arrels alemanyes, i fugir de les influències franceses, italianes O britàniques). A mesura que avança Beethoven, Albertí cada cop queda més protegit pel piano i l’erudici. Va aparcant el to Karl Valentin, de cabaret alemany, tant lúdic del principi. I és una llàstima perquè aquell filtre té una generosa connexió amb l’espectador que queda més despistat quan s’exalça la troballa dels tons majors i menors. Segur que els estudiants d’harmonia i composició aplaudeixen amb les orelles, però per als mortals que costa recordar les notes d’una partitura, és excessiu. La pedagogia d’Albertí, amb les mans al piano, salta d’un pentagrama a un altre amb prou agilitat i es descobreix (un encert) quan la peça es va tancant.  I sí, és clar la sordesa de Beethoven suma una capa més d’admiració a l’autor de la 9a. Simfonia.