On està escrit que ,per a que et dediquin una sala de teatre ( ja no diguem un teatre sencer), has d’haver passat abans forçosament pel cementiri? Doncs, com no està escrit enlloc que aquesta mena de dedicatòries tinguin que ser a títol pòstum , el Teatre La Fàbrica acaba de posar-li a la seva segona sala el nom de “Sala Albert Arribas” . I ho ha fet mentre el tal Arribas continua ben viu (que sigui per molts anys i en vida de tots), i tot  fent coincidir el bateig de la sala amb l’estrena en aquest mateix espai d’una proposta teatral composada a quatre mans i davant d’un piano per Arribas i per un dels seus còmplices habituals, el mestre Xavier Albertí.

Això sí: és millor que Arribas no es faci masses il·lusions. En aquesta vida – i tret potser de la música de Beethoven , per posar com a exemple un cas paradigmàtic- , tot és efímer. I la denominació de la sala està destinada a no poder gaudir d’altra cosa que de tan efímera condició. Quan acabin les representacions de la molt musical conferència escènica escrita i interpretada per Albertí ,la sala recuperarà l’anonimat. Tot i que com Arribas és un hoste habitual d’aquest encara ben nou teatre , tampoc seria d’estranyar que el seu nom  estigués anant sempre d’anada i tornada.

En qualsevol cas, i per si de cas, cal aprofitar el fugaç naixement de la sala. I reservar-li ràpidament un forat a l’agenda a aquest tan nutritiu homenatge al geni, el nom del qual va ser utilitzat també al seu moment per un grapat  de nois d’Espolla per posar-li nom a la seva pròpia banda, sense que la denominació impliqui cap mena de tribut referencial. I el nom del qual ( i per deixar  clar que allò que la música amansa les feres és una pura fal·làcia) aconseguia alhora que l’Alex de la kubrickiana “A Clockwork Orange”  arribes al cim orgàsmic dels seus deliris ultraviolents: la genialitat – no la sacralitzem- també pot connectar-nos amb els nostres racons més foscos.

Qui conegui el tarannà creatiu d’Albertí quan  es posa a fer espectacles-conferència , reconeixerà aquí les mateixes qualitats que ja ens han fet gaudir en ocasions anteriors, i amb les  quals és sempre un plaer retrobar-se.  És a dir; reconeixerà aquí de nou ( i en cas contrari, quedarà enxampat en ella per primera vegada) la sagacitat amb la qual  l’home de teatre que és també des de sempre un ben  virtuós pianista, és capaç d’articular un discurs que comença amb còmplices picades d’ullet farcides de tocs de ben administrat humor. Que , acte seguit, s’endinsa gairebé didàcticament pels senderis del tema o la personalitat o l’època o el gènere escènic o musical que està abordant. I que , sense perdre mai aquest fil, va alhora deixant a la vista un grapat més de fils que desperten en nosaltres l’anhel encuriosit de saber cap on  ens dirigeix el seu rastre, i quina mena de noves finestres s’aniran obrint al seu pas.

Contra el biopic  canònic, no hi ha res més enriquidor que l’opulència voluptuosa d’aquestes noves possibilitats que ens van sortint al pas . I que, sovint, ens condueixen cap a l’objecte central de la joiosa conferència tot apartant-nos d’ell, per tal d’entendre la seva complexitat des d’altres perspectives. Invisiblement recolzat tota l’estona per Arribas, Albertí ens recorda a cada pas la gran festa que ens pot proporcionar la cultura quan es treu les cotilles, i es deixa endur per una associació lliure no necessàriament freudiana.

Per entendre el que significa Beethoven potser cal parar orella, deixar per una estona a banda les seves glorioses partitures,  i posar-se a escoltar en complert silenci els llegendaris quatre minuts i trenta-tres segons de silenci orquestral continguts  a  “4’33’’.,la llegendària composició de John Cage. Les transicions entre un i altre d’aquests silencis plens a vesar de sonoritat, només poden ser marcades pel soroll que fa la tapa de les  tecles del piano quan cau damunt d’elles: Albertí en fa una demostració pràctica. Per entendre la influència del geni, només cal posar-se a escrutar els pentagrames d’un enemic declarat de Beethoven com ho va ser Chopin. . Per capturar el seu caràcter visionari, només cal fixar-se  amb la forma com les seves composicions van obligar a reinventar el piano afegint-li noves tecles ,perquè aquestes partitures incloïen notes composades per a tecles encara inexistents. Per reconèixer la seva petjada fins i tot en composicions orquestrals que no tenen res a veure amb ell, només cal evidenciar de quina forma les seves composicions van pràcticament obligar a situar davant d’elles un director d’orquestra capaç de manejar tan incontinent cabdal de notes.

Per entendre el que significa Beethoven , les barreres que trenca, i l’aixopluc que la seva música li va obrir a tot allò i a tot aquell que fins  llavors havia tingut que romandre als marges de la societat i de la mateixa música ( una idea que Albertí visualitza), potser cal també oblidar-se per una estona del mateix  Beethoven. I viatjar  cap els records (inevitablement reinventats, per molta fidelitat amb què vulguem transmetre’ls) de joventut i els mestres que van saber rescatar-nos de segons quins forats negres. Albertí, ho fa també. I pel camí, fins i tot es retroba amb el talent desfermat del mateix  Carmelo Bene a qui va retre homenatge a “Un Otel·lo per a Carmelo Bene”, l’espectacle inaugural del ja desaparegut Teatre Artenbrut que va contribuir de forma notable a que el nom d’Albertí comencés a sonar amb més força en els circuits teatrals.

Fa uns anys , Pere Portabella va convertir “El silenci abans de Bach” en una de les més agosarades i  apassionants experiències fílmiques mai filmades al nostre país. I aquell film em va venir també al cap , gaudint de la proposta amb la qual Albertí i Arribas, des de l’íntim format de la conferència-concert , ens conviden entre d’altres coses a escoltar el silenci després de Beethoven, mentre es va difuminant en el no res aquella nota enèrgica sortida del piano, la reverberació de la qual encara flota per l’aire. Beethoven sabia escoltar la música del silenci fins i tot quan la seva sordesa era total. I espectacles com aquest, contribueixen a lluitar contra el sovint extremadament sorollós silenci del nostre sovint també massa encotillat panorama cultural.