Hofesh Shechter és un coreògraf de fort impacte.:.llum i so a tto drap i una dansa que desprén la marteixa força, sovint, inspirant-se en les formes folklòriques, tot i que despuntant cap a un cert individualisme interprteatiu: bvallen el rotllana però rara vegada es toquen, Formen part d’un conjunt coral però sovint salta el contrapunt d’alguns d’ells trencant-ho o, són tots els integrants que gaudeixen d’instants d’improvisació per a fragmentar el discurs.

El coreògraf admet trobar-se en un cul de sac. És honest i vol experimentar nous camins a partir d’un llenguatge que ja coneix i controla.Té quaranta anys i se sent amb l’obligació de renovar-se. Barbarians es desenvolupa en aquest primer trajecte dels punts suspensius, d’ensenyar aquell material que ha de regenerar el seu habitual.

A Barbarians in love la dansa ve acompanyada per un disseny de llums que retalla incomptables vegades l’escenari. Amb una música barroca, que ordena i predisposa, remet als treballs de les Ballets de C de la B, en certa manera. No hiha element plàstic com a escenografia que evoluciona perquè és la llum la que serveix i construeix l’espai. No hi ha l’emoció que demana Shechter  en la llum a tot drap, sino en la penombra, quan el conjunt balla a partir del matís. 

La força coral (el “You are one” que recita la veu en off amb un cert aire dirigista) es trenca, sobretot, en la segona peça: BaD. Assajada per la nit i amb els elements que més rebutja Shechter (segons confessava en la roda de premsa): el color daurat i les malles, esdevé un notable trencament (tot i que se li pot reconèixer aquells moviments en rotllana, tribals). Els ballarins participen d’una festa, amb un cert aire sexual i molt regust a discoteca, un exhibicionisme divertit que, a més, permet descobrir la personalitat dels ballarins, més enllà de la seva virtusositat en digerir diferents ritmes i saltar pel tamís fragmentat d’una partitura impossible (però estranyament captivadora). 

Shechter, finalment, tanca aquest Barbarians amb un duet que viatja d’un cert costumisme (amb vestit de tirolès?) a una relació impossible: la parella no sap compartir el ball que ve, sovint barrejat per dues músiques diferents. és quan hi ha l’abús, la violència, el domini de l’home sobre la dona. Potser un final massa bàrbar per a un coreògraf de gran públic. Per això, opta per una certa reconciliació. La dona troba el suport dels ballarins de les altres peces i redimeix l’ànima. L’home, deslliurat dels seus vestigis accepta aquell “be a bird” i torna a ballar coralment, una peça optimista, divertida, que transporta el somriure als ballarins i als espectadors. Aconsegueix aquella difícil  connexió, una altra vegada, despr´s d’haver transitat per viaranys estranys i dolorosos. Potser, com succeeix amb la darrera peça de Sidi Larbi (Fractus V) peca d’un excès bonisme tolerant. Volen ser bandera d’una societat més humana. Ningú no discutirà el desig però sí que és qüestionable el discurs (al que ells miren de treure-li el pes, al llarg de les seves respectives peces)…