Que una companyia menorquina presenti a Barcelona una adaptació d’una narració de Joan Pons que és icònica a la literatura catalana (sobre la maldat del corsari musulmà Barba-rossa a Maó) és notícia. La forma narrada beu de l’oralitat de la vora del foc, del conte sota un baobab de Peter Brook (Tempest project), de la simplicitat metateatral d’Oriol Broggi (L’orfe del clan dels Zhao). Aquesta senzillesa juga a favor amb un espai pràcticament despullat (amb grates sorpreses reciclant restes del naufragi a les platges turístiques, que recorda Peix), unes il·lustracions a l’aquarel·la que se succeeixen en silenci, com el dibuix tou i amable que acompanya el text fantasiós i cruel.

La interpretació juga aquella estranya distància en què ara és el rei Carles I, ara un prohom de l’illa que surt a rebre’l, ara el terrible i capriciós Barba-rossa. La valentia del jove Roger Genestar, caçador d’ocells cristià, no cedeix al seu record mític d’una esclava embriagadora ballant a l’estany. La seva alarma (per ser en el lloc i el moment prohibit) li aporta una salvació i, encara més, un prestigi que el promociona a Maó. Ho juga tot sempre a una carta i, intuïtiu sempre l’encerta. Fins que s’enceta i és incapaç de veure la Veritat. Tot i això, aprofita bé les cartes, encerta la desídia d’uns i la voracitat dels altres. Procura protegir al màxim tothom. Però les seves ales són massa curtes i acaba rebent perdigonada el seu miratge (mai descobert).

La creació a les illes, sovint, té en compte l’abandonament. Que la història certifica. Ho va ser amb Barba-rossa. També amb les milicianes del 36 (Diari d’una miliciana). I l’exili musical de Chopin amb George Sand també es viu com un isolament dolorós. L’obra arriba amb la nova temporada d’Acorar (ara, al Texas) una altra manera de parlar de la tradició que s’escola pels oblits propis i l’ambició embriagadora del diner ràpid del turisme. Fins a descobrir que s’ha perdut el miratge més pur. Terrible metàfora.