Segon lliurament del ‘Balneari Maldà‘, la trilogia que ens va dur en el seu moment ‘La identitat’ i que estrenarà en el futur ‘El poder’. Quatre actrius (una d’elles fent també funcions de pianista, o viceversa) i un actor, munten una divertida i gamberra -molt d’agrair- performance d’esquetxos, una mena de cabaret a base d’escenes que posen en qüestió no només el món educatiu, sinó l’educació mateixa que, en general des de l’escola, la societat, la família o les institucions, impregnem als nouvinguts a aquest món, fins a fer-los ciutadans tan ben o mal ensinistrats com nosaltres mateixos.

Començant per una ràpida perspectiva de què ens passa durant moments clau de la nostra vida, mentre ens anem fent infants, adolescents, joves o grans, i continuant amb moments polítics, com les trifulgues de la ‘superconsellera’ d’educació per a portar una alta representant de l’educació finlandesa perquè avali el que fem aquí. Des de la desesperant perspectiva laboral dels que han aprofitat la joventut per estudiar i estudiar fins a acumular títols (molt divertida la versió contrària, la del que només té títol sense haver estudiat), fins a la mestra que maltracta un alumne, fruit dels seus propis prejudicis. I en un parell de moments estel·lars, el personatge del director del cor que ens fa ser cantaires, segurament el que va caure millor a l’auditori, per la seva brillant i desvergonyida construcció. Per descomptat, la criatura té moments musicals i musicats, com a bon cabaret.

Amb una certa dosi de participació, i sempre trencant la quarta paret entre escenari i públic, aquest divertiment, tanmateix, aconsegueix amb la ironia torpedinar els fonaments benpensants d’una de les parts més importants de la nostra societat, i que és com fem pujar els catalanets (i segurament als nous catalans) per a aquest nou país, que segurament recordarà en moltes coses al vell.

La mateixa naturalesa del format demana una certa sensació d’improvisació i de no estar acabat, i la seva vocació (reeixida) de tenir-nos una hora aproximada rient, fa que, per força alguns des esquetxos funcionin millor que d’altres. No li aniria malament, però, una mica més de fixació. Tanmateix, en conjunt resulta saludable qüestionar-nos, rient-nos dels nostres propis vicis com a societat i país, probablement la millor manera de ser crítics, i poder millorar. I fer-ho els dilluns, afegeix aquest punt canalla que algunes sales a Barcelona han començat a experimentar.