La millor manera de reivindicar un gènere és fent-lo. Si a
més a més aconsegueixes que els espectacles en qüestió funcionin, ja podrem dir
que l’aplaudiment del públic és doblement merescut. Ja fa temps que el gènere
del cabaret sovinteja dins de la programació del Teatre Maldà, gestionada per
Els Pirates, i Balneari Maldà consolida l’aposta i la fa, un cop més, merescudament
guanyadora.

Sembla del tot evident que els responsables de la funció no
van viure de primera mà l’era daurada del gènere i la Barcelona dels setanta
els hi queda ja llunyana. Tot i així, les situacions aparentment costumistes
però amb un toc absurd, la mala llet en el diàleg, la infracció permanent de
les normes de la dramatúrgia teatral i la música en directe fan pensar, en
sortir de la sala, que els qui formaven la Gauche Divine segurament aplaudirien
esquetxos com el del ciutadà del món o el d’aquell qui porta a l’extrem la
correcció sexista en el llenguatge.

Balneari Maldà està escrit a sis mans però l’hàbil cohesió
de la proposta fa que no tinguem la sensació d’estar veient un espectacle
fragmentat. Els actors d’Els Pirates controlen en tot moment els ressorts del
gag en les distàncies curtes i dominen les transformacions de personatges en
temps rècord (especialment memorables les intervencions del mateix Pere Calders
en persona).

No obstant a vegades la correcció pot resultar un pèl
excessiva. El gènere permet estripar sense por ni manies i, posats a fer, una
mica més de mala bava hi encaixaria a la perfecció. Un toc pythonesque que es
deixa entre veure però mai acaba de culminar en tot el seu esplendor. Sigui com
sigui, l’espectacle és especialment recomanable si volen gaudir d’un bon
striptease a càrrec de la pianista.