En el Liceu no hem vist el Preljocaj més
radical, aquell coreògraf que dècades enrere era titllat com un dels enfants terribles de la dansa francesa. El
motiu? Doncs que les dues coreografies que integren l’espectacle, Spectral evidence i La stravaganza  van ser 
creades per encàrrec del New York City Ballet, una de les més brillants
companyies de dansa la identitat de la qual recau en l’estil neoclàssic que
Balanchine li va donar.  Segurament, el
fet de qui anaven destinades aquestes obres va influir en el procés creatiu de
Preljocaj, qui va deixar al tinter la seva part més extremista.

Aquesta situació explica que en les dues peces
convisquin una diversitat de matisos coreogràfics.  La majoria propis del llenguatge contemporani del
coreògraf francès, però altres molt més a prop de l’estil neoclàssic del New
York City Ballet. Una subtil barreja que Preljocaj ha sabut encaixar amb destresa
i que els ballarins de la companyia defensen amb una qualitat notable.

Spectral
evidence té una columna vertebral potent en la música
de John Cage que Preljocaj coneix a fons i ha sabut manipular per recrear els
judicis de les bruixes de Salem, transcorregut a Massachusetts l’any 1692. Un
espai sonor a base de sons, veus, respiracions embolcalla als vuit ballarins;
quatre dones amb les seves robes blanques tacades de sang i quatre homes
simulacre dels jutges, austers en el  vestuari  i implacables en el gest.

L’escenografia, a l’hora àgil i densa, així
com la il·luminació aporten un ambient fred i terrorífic a un relat que, de
forma esperançadora, deixa un espai a una història d’atracció entre un home i
una dona.

L’altra peça, La Stravaganza, compta amb un ric
marc musical, composicions entre les quals destaca la música de Vivaldi. En
aquesta obra Preljocaj, fill d’immigrants albanesos,  s’inspira en la immigració, en la recerca d’una
nova vida, en la noció de “nou continent”. 
L’encontre entre el bagatge cultural i tradicional de les persones de l’est
que arriben als Estats Units queda reflectit a través d’un descriptiu vestuari
de diferents èpoques, així com per dos grups de ballarins que contraposen fragments
de dansa neoclàssica i potents moviments contemporanis entre els quals destaca
el segell de Preljocaj a l’hora de dibuixar i fixar a l’espai salts i porteurs.