SiNOPSi
Aquests dies de confinament no hi ha teatre. Amb l’objectiu de reconfortar i acompanyar aquests dies de soledat i estranyes, moltes companyies que han penjat vídeos dels seus muntatges. Recomana, sensible a la iniciativa desinteressada dels artistes, els ordena a través del web.
Podreu accedir a les gravacions clicant la pestanya del video de les fitxes.
Back Àbac visualitza els elements que entren en joc com a punt de partida de la peça: l’infinit, els nombres, la música de Bach. Aquest és un espectacle en construcció que es proposa treballar, a partir de la idea d’infinit, amb artistes de dansa i de circ. Per fer-ho escull la música de Bach com a mapa i univers sonor per a teixir una coreografia de matemàtica visual i sensual amb cossos que es mouen de manera extraordinària o que fan extraordinari qualsevol moviment, en una partitura escènica d’Àngels Margarit.
Premi de la Crítica 2016 categoria de ballarí (Miquel Fiol)
ARTICLE
«Cel de gelatina» | Por Jordi Bordes
Veure un espectacle de dansa és el primer capítol per experimentar amb el moviment. Si a Back àbac es treballa la construcció amb fustes, amb Flexelf es jugava amb els volums de cordes i teles. Aquests són els elements que s'utilitzen al taller aquests dies de Back àbac, al Mercat de les Flors. La construcció de la casa, en tot cas, l'han practicada amb el cos, per aprendre a trencar els ossos, a donar i moviment a les articulacions. Àngels Margarit, acabada de nomenar nova directora del Mercat de les Flors pels propers 4 anys, no deixa l'oportunitat de jugar i compartir els “què xulos!” amb les ganes de jugar amb la quinzena de nens privilegiats que participen en aquest taller de Nadal, que complementa el cartell de funcions (que s'allarga fins al 15 de gener). Margarit ja els ha fet veure el primer dia del taller que els angles rectes vénen, principalment, de la construcció humana. La natura (en Gaudí ho reflexaria en la seva arquitectura) es decanta per les corbes, uns equilibris més amables que l'aridesa de l'angle recte. Els plans, això sí, poden projectar infinits i un joc de la perspectiva que Escher (l'artista plàstic de referència de Back àbac) hi incidiria. Més tard, amb els pares, construiran mobles invisibles i imaginaris, habitacions i cases a partir de disposar braços i cames en angles rectes: La racionalitat de la matemàtica primària (de dimensions i proporcions concretes i compensades). Margarit coneix molt bé les dinàmiques dels grups. I, per això, prefereix que cap participant es conegui. Sovint es troba amb amigues que vénen de les mateixes classe; en aques cas, potencia que descobreixin els altres membres fent canvis continus de grups i de parelles. Després d'uns exericis d'escalfament, convertits en un lúdic joc de pistes, es comencen a tocar elements com els tuls de colors. La ingravidesa i la seva aparent flexibilitat permet convidar els nens i nenes a provar nous contactes entre les diferents parts del cos. Els tuls són núvols que es llencen a l'aire i que cauen sobre del cos. Les cordes, més tard, seran rius que serpentegen i que cal saltar d'una riba a l'altra. Tots els salts i les corbatures són diferents. No hi ha mecanització al taller, si no necessitat d'experimentar. I en Marc, un dels membres de la colla que participen al taller, li troba una densitat nova: els tuls, que evoquen uns núvols fantàstics, són de gelatina. Estranya consistència, de formes aleatòries, i de fresca espontaneïtat: L'infinit de la matemàtica creativa (que construeix a partir de fórmules que van evolucionant sense esgotar-se mai). El tul de Flexelf conjuga inesperadament amb l'àbac a través de l'expressió del moviment. Una nova descoberta casual. Per sobre de les construccions ben compactes es mouen els cels de gelatina que ho transformen tot, fins a l'infinit. 3 de gener de 2017
«L’ull que mira el dit, i no al núvol» | Por Jordi Bordes
Havíem dit en l'anterior article que Àngels Margarit convidava a intuir la fórmula dels núvols. La matemàtica és exacta. I s'adapta als elements més volàtils. Com la música o com la dansa. Efectivament, el moviment dels ballarins respon a una acció mecànica si es desplaça en angles, però també sap moure's en el·lipsi i fent ziga zagues per reduir l'espai que hi ha entre els altres companys. Com si unes àtoms busquessin on poder-se esplaiar millor els braços i les cames dins de la seva mol·lècula. Asssittim a un passi, un dijous al migdia, a la fàbrica de creació el Graner. Es fa en la sala gran amb les finestres obertes gaudint de la llum del parc. Al costat de les grades, un cotxet de criatura. atretzo? No, gens és que una parella dels artistes concilien assaig amb paternitat. L'Ian, després del canvi de bolquers i gràcies a la paciència d'una companya externa a l'escenari juga i s'enriola mentre els pares transiten entre somriures de felicitat a escena. El seu joc és còmplice i dinàmic amb els altres aires de l'espai. Àngels Margarit ha arrencat el passi amb un desig de “Bon viatge”. La coreografia farà aturada als núvols flonjos com la manta de l'Ian? Es perdrà pels laberints d'escales d'Escher? Aquests moviments algorítmics abduiran l'atenció de la criatura i altres espectadors privilegiats d'asissitr a un dels primers passis seguits? Sona un Bach, per instants, refregit, recuinat amb reminiscències de les notes però una sonoritat passada per tamissos de gravetats diverses. Del joc més simple d'omplir el buit va serialitzant-se el moviment per, en alguns moments, oferir una seqüència frame a frame, amb cossos de diferents ballarins. En una d'elles, el ballarí segueix el moviment del dit, que s'alça, no és capaç d'entendre que cal projectar-lo per descobrir el núvol. En la segona part arrenca l'arquitectura. Són peces amb fusta que evoquen a l'àbac del títol. Fustes de diferents mesures que indiquen un joc de proporcions lúdic i infantil però lúcid i vistós. Altra vegada s'arrenca des dels racons individuals i es van integrant en un conjunt comú. L'escala de Cargol construeix una fusteria evident però alhira es juga amb els espais, els buits, en l'aire per on la boira s'extendria capriciosament. De nou, l'evolució és hipnòtica. Que,potser, en la seva precisió i silenci evoca al món de construcció d'instal·lació en directe de Jordi Galí ( Hi veiem també el dibuix d'Escher serialitzat. Les accions són contínues i alhora. Com que hi ha una certa repetició, es pot anar descobrint com evoluciona cada una d'elles, com es va transformant i intengrant set cossos lliures en una creació col·lectiva. Segurament, costa de seguir també perquè la distància de la sala no permet la perspectiva àmplia d'un pla general. A sala, amb les proporcions adequades es podrà seguir molt millor. Escher és un univers que el públic familiar no coneix, segurament. Però, l'entendrà? La resposta, potser és a les carpetes dels nostres fills o nebots. Sovint, ens perdem en voler entendre per on és el camí fins a oblidarquin és el destí. Aquesta és la matemàtica emocional del que avui encara definim d'impossible. 15 de desembre de 2016
«Intuir la fórmula dels núvols» | Por Jordi Bordes
Àngels Margarit prepara per aquest Nadal l'espectacle de dansa per a tots els públics Back àbac. És un terreny conegut per a la coreògrafa de Mudances perquè ja es va estrenar, coincidint amb el naixement de les seves dues filles: Origami (2012) i Flexelf (2008). Parteix de tres coordenades: la música de Bach (que serà omnipresent en tota la peça, tot i que molt versionada); l'àbac, el joc de fusta primari que ajuda a entendre les primeres matemàtiques; i l'univers pictòric dels dibuixos aparentment impossibles de Cornelius Escher. Parlem de coordenades i abscisses que generen un volum. I és que, al darrere de la música, de la pintura i del joc hi ha les matemàtiques. La tesi és que tot pot prendre forma geomètrica, tot té mesura i fórmula que la defineixi. Alguns elements ja no són cap secret, com el cub, l'esfera o la piràmide. Altres, com els núvols, són més abstractes. Per això, Margarit es refugia en aquesta intuïció per oferir un joc vistós, suggerent, que atrapi l'atenció i la curiositat de fills i també pares. La coreògrafa és una convençuda que la canalla no necessita d'un relat per atendre la dansa, ella construeix sobre l'abstracció i ja ha pogut comprovar que aquest joc abstracte també “els hipnotitza, els captiva”. La dansa de la mesura (i de la desmesura) incorpora, com a joc, conceptes matemàtics com l'infinit (“l'infinit més petit cap en l'infinit més gran”). Si la dansa és la combinació del temps amb el moviment d'un cos a l'espai, el circ també exigeix la precisió de les matemàtiques. Per això en el repartiment es combinen tant ballarins (4 intèrprets) com acròbates (3 artistes). Tots juguen en un mateix pla, en el què es viatja de l'harmonia al caos, de la partitura ballada a la que depèn dels equilibris. Es construeix una peça que creix i decreix, contínuament, que respira com un element viu. El grup es mou uniformement, sense voler especialitzar els quadres per l'especialitat de cada intèrprets: cadascú utilitza les seves habilitats per a plasmar una coreografia que teixeix els cossos amb el moviment. Els espectacles de Mudances per a públic familiar (aquesta obra està adreçada a persones de 8 anys) mantenen la qualitat i el rigor de les produccions per a adults; aspira a tractar-los sense infantilitzar-los. Ara, sí que parteix de treballs menys complexos en què hi ha una línia que és transparent: “No explico històries, però les veiem”, comenta Margarit. En l'enfocament s'hi integra el joc, sense que això desatengui els pares. És una defensora d'aquests espectacles per a públics de molt diversa edat. Sobretot, arran que va començar a compartir platea amb les seves filles. Comprovava que era difícil trobar obres que agradés a pares i fills. L'èxit de les coreografies li ha donat la raó. Origami encara rodava l'any passat. El procés de creació ja està avançat. Van treballar de setembre a novembre a La Caldera i a Mataró. Ara tancaran el quadre amb els assaigs del desembre. Es podrà provar amb llums a mitjans de desembre i també es farà un test amb un assaig obert a Mataró, demà, 17 de desembre a la tarda, pocs dies abans de l'estrena al Mercat de les Flors. Els seguirem. Per últim. La dansa és matemàtica? “Tot és mesurable. Les matemàtiques estan en totes les formes, la dansa les fa més sensuals ”. lab Mudances nueva producción from Àngels Margarit / cia. Mudances on Vimeo. Jordi Bordes 27 de novembre de 2016
