Àngels Margarit proposa una nova coreografia ambiciosa per a la canalla. Sobretot, en la primera part, quan encara no hi ha el joc dels equilibris amb l’àbac gegant, quan tot deambula a través de moviments de cavall per l’escena dels ballarins i es prova d’interpretar els dibuixos d’Escher. Els intèrprets construeixen estructures que van evolucionant, matís a matís i que, a l’ull de l’espectador, és un quadre viu perquè les múltiples accions a l’uníson obliguen a resseguir els camiins de cadascú i procurar entendre el caos dins de l’ordre. Com si fos una aleatorietat, la fórmula musical, com la coreogràfica, porta tothom a un punt d’inici i permet anar escrutant una postal de moviments inacabable.  L’equilibri circenc també s’hi adapta en aquest pentagrama de petites accions. Hi ha petits talls que inciten a provar el camí de nou. a reiniciar la conversa dels cossos, dels despaçaments, del joc que anirà construint forma estàtica amb l’aparició dels llistons de fusta. L’arquitectura prendrà cos en el quadre i els ballarins trobaran un altre centre de gravetat sobre e que pivotar: pujant-se als esglaons de l’escala de cargol o deixant-se perdre pels buits de’aquesta bastida tant inestable com caprciós és el joc.

La llum arrenca amb força salpebrant l’escena de llampecs lumínics en temps de corxeres però va estabilitzant el quadre, més tard. Hi ha un detall per a jugar amb les ombres que no s’amplia, incomprensiblement. El fons blanc d’escena no projecta rtes. Potser veure un disseny d’Escher en la primera part hagués ajudat a entendre més aaquesta evolució sumada de moviments, frame a frame, entre el quartet de ballarins. Potser seria massa evident però, com a mínim, aportaria una crossa amb la que ajudar a entendre’s millor amb l’audiència. Com a Origami o Flexelf (o Capricis, que és per a públic adult) Margarit demostra tenir una estructura de moviment inacabable, que juga amb l’infinit, que se separa de cap trama dramatúrgicai opta per il·lustrar amb peces breus una obra que es construeix a partir dels referents de cada espectador. És una decisió valenta però que potser seria més profitosa si s’aclarissin millor els referents sobre els que s’ha construït la peça.

Articles sobre el seguiment de Báck àbac (que donen llums a la visualització de l’espectacle:

Intuir la forma dels núvols

L’ull que mira el dit, i no al núvol