Bach

Un plaer per als ulls, l’oïda, i de retruc per a tots els sentits, Bach és una invitació a la contemplació, amb un ventall de registes amplíssim; des de la introspecció emocional, l’abstracció, la literalitat i la comèdia gestual o la poesia lumínica. María Muñoz (Mal Pelo) ha treballat en la reinterpretació del solo, que va crear i estrenar ella mateixa el 2004 a l’Espai Lliure, amb la ballarina italiana Federica Porello, qui s’ha endinsat en el laberint musical de les peces seleccionades de El Clavecí ben temperat de J.S. Bach interpretades pel llegendari Glenn Gould. El 21 de febrer de 2016 es va estrenar la nova versió amb Porello al Mercat de les Flors, i ara després d’haver passat pel Sismògraf ha aterrat a la Sala Hiroshima. Flotar i mantenir-se arrelat com si la música sostingués el cos en l’espai. En suspensió, gairebé sense salts evidents, i l’impuls constant a través de l’espai tot dibuixant infinitat de traços efímers és –des del meu punt de vista– un dels segells de l’art de María Muñoz. Hi ha ballarins a qui se’ls reconeix el traç de la seva qualitat de moviment en l’espai –com si fossin pinzellades en un llenç–, aquest és el cas de Muñoz. Sense imitar-la, Porella desprèn aquesta mateixa relació misteriosa amb el terra, com si haguéssin negociat un pacte secret amb la gravetat. Deixant de banda la meva fascinació per l’ús de la suspensió i l’impuls d’aquestes dues intèrprets, Bach és una audició corporal que explora diferents lectures en cada peça musical interpretada per Gould. Des d’una fuga ballada en silenci, arrencar la música amb un una bufetada, sembla que del mateix cos de Porello brollin les notes i la cantarella enregistrada de Glenn Gould –que no podria evitar tararejar quan tocava. Porello llisca per tots els senders invisibles que desplega la música de Bach: diagonals dibuixades amb saltirons, cercles pintats amb els braços que es difuminen en l’aire, espirals infinits o descarràgues “semi-discotequeres” d’adrenalina. Al llarg de Bach, veiem el cos de la ballarina fusionar-se amb la música, però, de tant en tant sorgeix el personatge: Porello transforma la seva cara en un paisatge de situacions per deixifrar. Sense abandonar del tot el registre poètic, la ballarina fa clucades d’ull “chaplinesques”. La il·luminació a càrrec de Juan Boné és la intèrpret sense cos d’aquest espectacle; la llum ens proporciona espais de diferents formes que dialoguen tant amb el moviment com amb la música. Ens embolcalla en un univers flotant, en el que la música es veu, el moviment que desapareix roman i la llum balla. Sí, el compositor alemany és molt anterior a Bach. Però Muñoz i Porello han teixit una coreografia tan plena de detalls sensorials i coreogràfics en relació a la composició, que em pregunto, irracionalment, si va ser abans Bach o Bach. 

Sí, Bach s’hauria emocionat veien aquesta petita joia que Maria Muñoz ha creat amb alguns preludis de l’obra del compositor alemany El Clavecí ben temperat, i també per la manera com els interpreta Federica Porello. La peça de poc més de 60 minuts, que prové d’un treball més reduït estrenat l’any 2004, és una excel·lent mostra de com arribar a l’essència del gest, d’un moviment despullat de superficialitat que aconsegueix que qualsevol acció per petita o gran que sigui no estigui buida d’emoció, així com que els silencis bateguin de manera colpidora. Poques ballarines podrien apropar-se a l’obra de Muñoz com ho fa Federica Porello, tant per la seva fisicalitat com per la capacitat que té de fer-se seu un moviment que emet autenticitat i que desplega una capacitat imaginativa en les textures i densitats en què se segellen els fragments. Minimalisme i solemnitat conviuen sense fissures. Un gest ondulant es trena amb altre de línies angulars i punyents. Un moviment lent i respirat es combina amb unes evolucions tant energètiques com nítides en la seva execució. En la vàlua d’aquesta peça també hi té un lloc molt destacable la il·luminació que ha dissenyat August Viladomat: un encertat desplegament minimalista de raigs i ombres que emmarquen i guien el moviment de la ballarina per l’espai.  Per altra banda, Núria Font ha realitzat un vídeo de suggestives imatges que subratlla el caràcter sobri i hipnòtic d’aquesta petita gran obra.