Sí, Bach s’hauria
emocionat veien aquesta petita joia que Maria Muñoz ha creat amb alguns preludis
de l’obra del compositor alemany El Clavecí ben temperat, i també per la manera
com els interpreta Federica Porello.

La peça de poc més de 60
minuts, que prové d’un treball més reduït estrenat l’any 2004, és una excel·lent
mostra de com arribar a l’essència del gest, d’un moviment despullat de
superficialitat que aconsegueix que qualsevol acció per petita o gran que sigui
no estigui buida d’emoció, així com que els silencis bateguin de manera colpidora.

Poques ballarines
podrien apropar-se a l’obra de Muñoz com ho fa Federica Porello, tant per la
seva fisicalitat com per la capacitat que té de fer-se seu un moviment que emet
autenticitat i que desplega una capacitat imaginativa en les textures i densitats
en què se segellen els fragments.

Minimalisme i
solemnitat conviuen sense fissures. Un gest ondulant es trena amb altre de línies
angulars i punyents. Un moviment lent i respirat es combina amb unes evolucions
tant energètiques com nítides en la seva execució.

En la vàlua d’aquesta
peça també hi té un lloc molt destacable la il·luminació que ha dissenyat
August Viladomat: un encertat desplegament minimalista de raigs i ombres que
emmarquen i guien el moviment de la ballarina per l’espai.  Per altra banda, Núria Font ha realitzat un
vídeo de suggestives imatges que subratlla el caràcter sobri i hipnòtic d’aquesta
petita gran obra.