En tota crisi (fins a l’hecatombe final) hi ha mort i també evolució. Els de VVAA són honestos en anunciar que el seu model està esgotat tant organitzatiu, en clau de col·lectiu; com creatiu, des de la immersió i el postdramatisme. Admeten la mort i la derrota. Sobreviuen, però, com a artistes individuals que hauran d’assumir riscos en solitari, que no podran estirar la creativitat dels altres membres de l’equip.

Baby no more és una demostració de la seva habilitat en construir una trama fantasiosa, d’interpel·lar al públic amb la complicitat d’un joc de rol entre col·legues, de construir un espai immersiu que és tot i res amb una música en directe, amb uns personatges prims i caricaturitzats, però que s’arriben a preguntar sobre la inèrcia d’una societat capitalitzada, perversa, egoista i alhora ingènua.

En certa manera, entenen que el treball col·lectiu va més enllà de tenir un número de compte compartit. Els fongs que apareixen en l’ecografia tenen una certa capacitat lisèrgica fins a arribar al deliri. Una clau que també hihan incidit grups de la transició com Els Joglars (Señor Ruiseñor, Que salga Aristófanes), i que resisteixen a abandonar. És des del prisma del teatre de l’absurd, que el líquid de contrast del seu particular microscopi de Quimicefa (de joguina), delata l’organització burocràtic del Poder, la necessitat de ser reconegut dins del grup, la societat de la velocitat: Els individus només s’aturen en els deadline. De fet, les dates de caducitat només ajuden a impulsar noves batzegades per completar els compromisos dins de termini.

Realment, VVAA demostra que la seva capacitat de joc és molt blanca. Encara que s’imaginin universos foscos com ARCAS2020; fantasies de parella a Like si lloras; romanticisme sense fisures a This is real love; ideals vitals a Wohnwagen… Revisant els muntatges, es percep un llenguatge que l’ha definit des del primer treball. I potser aquesta postal de principis ha estat el que ha complicat l’evolució. A Baby no more, un cant a la resistència a la maternitat (de fet un cant divertidament agònic com el de Pulmons) han incorporat dos actors d’Íntims: Sandra Pujol i Marc Cartanyà. No és pas casualitat. Aquesta companyia de Tàrrega (El lloc, 2013 i Wasted, 2015) va encarregar-os la direcció de Pool? No water, un projecte que ja va fer temporada a Barcelona.

VVAA va néixer com un espai d’experimentació paral·lelament al projecte Els Malnascuts de la Sala Beckett. Això els va donar una projecció quasi immediata. Si La Calòrica (grup que neix des de l’Institut del Teatre i que estrena el seu projecte de fi de carrera al Versus va necessitar 10 anys perquè el teatre públic els donés cobertura), VVAA van tenir-hi accés molt abans. És cert que sembla desaprofitar recursos, produir un espectacle per explicar que una estrella ha mort. Però, en realitat, com l’energia, el talent no es destrueix; només es transforma. Per això, més enllà del refugi de VVAA es pot veure la projecció de carreres personals d’Anna Serrano (Cacophony), Max Grosse (L’amic retrobat), Elena Martín (La malaltia), Marc Salicrú (Fàtima), Laura Weissmahr (Falsestuff) i Eduard Autonell (Kohlhaas) i Clara Aguilar (que també intervé en aquest muntatge: La plaça del diamant). Fregant la trentena d’anys, se senten prou madurs per saltar del niu, des d’on s’arraulien des de fa una dècada.

Ara diuen, sense nost’algia i amb una valentia que encoratja: “A otra cosa, mariposa”. Res és etern. Potser més endavant es plantejaran allò del “No diguis mai, butterfly”.