Més de quaranta anys després d’haver estat escrites —daten del 1975—, les peces del dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 – Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) no només mantenen de rerefons la causticitat del seu contingut sinó que li donen una lectura diferent perquè el teatre s’interpreta sempre des del color i el moment dels ulls de qui el miren.

El llenguatge críptic de l’autor en plena dictadura comunista txeca demanava aleshores una transcripció de les claus iròniques de cada situació, dels diàlegs (o no-diàlegs) i de la caricatura dels personatges. Però tot això, avui, és vist més com un esperpent, com una sàtira i fins i tot potser com una aproximació a la comèdia, cosa que constata la intemporalitat i la universalitat de l’obra de Václav Havel.

I és per aquí per on l’actor Pere Arquillué ha agafat les regnes de les dues obres breus, 45 minuts cadascuna («Audiència» i «Vernissatge»), a l’hora del seu debut com a flamant director, amb la complicitat, esclar, del trio interpretatiu: un exhuberant, en expressió i gest, Josep Julien; una divertidíssima i expressionista Rosa Gàmiz; i un esplèndidament astorat Joan Carreras. Dic tot això perquè em sembla que són els qualificatius que millor defineixen els tres personatges de Václav Havel, dels quals, Vanek (Joan Carreras) és considerat l’alter ego de l’autor.

No és la primera vegada que les obres de Václav Havel arriben al teatre català. La directora Dolors Vilarasau, amb la companyia Teatreteatre, es va basar precisament en «Vernissatge» i «Audiència» per presentar «Havel a escena», el 1992, i va estrenar també postriorment la peça «El comunicat» al Teatre Tantarantanta el 1999. També l’actor Josep Minguell s’hi va acostar el 1999 amb la direcció de la mateixa peça, «Vernissatge», en col·laboració amb la desapareguda sala Artenbrut, el Teatre del Calaix i el Teatre del Sol de Sabadell. I la proposta més recent va ser novament la de «Vernissatge», estrenada el Nadal del 2016 a la sala El Maldà, dirigida per Marilia Samper.

L’absurditat i l’atmosfera kafkiana de l’obra «Audiència» estira aquí el fil fins a l’extrem de situar el cap de la fabrica de cerveses en un despatx farcit per terra de multitud de llaunes de cervesa esclafades —la plaça del Macba les nits de festa queda curta!— i d’una conversa sense cap ni peus amb Vanek (Joan Carreras), autor teatral destinat a fer rodar bocois de cervesa al celler, al·lèrgic a la beguda, víctima de l’espionatge de la dictadura i aferrat als seus principis. Josep Julien, en el paper del barroer cap cerveser, broda els tres quarts de la peça, entre gerres de cervesa i escuma, anades i vingudes al vàter per controlar els esfínters fins arribar a proposar que Vanek s’autoinformi ell mateix per cobrir l’expedient en un intercanvi de favors.

La direcció de Pere Arquillué ha tingut l’habilitat de lligar una peça («Audiència») amb l’altra, «Vernisssatge», amb un canvi escènic a ull nu, un intermedi rapidíssim —Joan Carreras convertit en gran manter arrossegant el carregament de llaunes!— que ofereix una immillorable ullada al teatre dins el teatre o, millor dit, el teatre darrere el teló.

Es passa així a l’ambientació de l’apartament decorat de nou per una parella d’aire modern i aparentment feliç, amics íntims del mateix Vanek, perplex dramaturg —als anys de la dictadura, prohibit, i ara es podria dir que tocat per la precarietat de l’ofici— que continua assistint a una altra mena de pressió similar a la que pateix a la cerveseria: la dels amics que li retreuen el seu capteniment en els principis i la vida modesta i honesta que porta.

«Vernissatge» beu de l’humor original de Václav Havel —al pis hi ha des d’una catana turca a una marededéu, un reclinatori d’esglèsia, una falsa llar de foc elèctrica com a elements decoratius o una col·lecció de discos portats de Suïssa!— i també, beu del món de la parella ja madura i de la seva intenció eròtica de demostrar al seu millor amic les meravelles de la relació sexual del matrimoni, malgrat que el marit dissimuli la decadència personal (i metafòricament del sistema) amb un simpàtic perruquí. Pere Arquillué, com a director, ha aconseguit, crec, una feina més que difícil i compromesa: no devaluar el missatge crític i de denúncia de Václav Havel i fer-lo arribar de manera lúdica als espectadors del segle XXI. (…)