Dos petites obres mestres
(45 minuts cadascuna), que tenen raó de continuïtat (inclús hi ha escrita una
tercera en que el personatge principal es veu envolt per intel.lectuals). Vanek,
alter ego de Havel, escriptor i dramaturg, treballa en una fàbrica de cerveses,
a la secció de tonatge (anar omplint les bótes de cervesa), única opció que se
li ofereix per tirar endavant. En la primera peça, el protagonista que sols vol
ser honest i coherent en si mateix i amb els demés, es veu temptat i pressionat
pel funcionari-cap, que a la vegada vol confraternitzar amb ell. Envoltats de
llaunes de cerveses buides, bevent sense parar (el funcionari), obligat a veure,
sense voler-ho, en Vanek, la conversa està plena de moments hilarants, còmics,
tràgics i patètics.  En la segona peça, Vanek és a casa d´uns amics
de classe benestant, ben posicionats dins del règim, i que juguen a fer-se els
moderns, tan en la vestimenta, com en la disposició dels mobles del pis, com en
les ideologies sobre la forma de viure i el desitjat ideal de la felicitat.

Teatre de l´absurd,
llenguatge críptic (però no tant), una amarga ironia i un cant a la reflexió
sobre la derivació cap a pensaments, actituds i societats i poders totalitaris.
Havel escriu patint en pròpies carns la dictadura soviètica a Txecoslovàquia,
però la seva lectura és intemporal i plenament actual.

No cal anar molt
lluny. A Espanya i a Catalunya, hem viscut i estem vivint, de forma subtil i
dins un entorn (Europa), democràticament oposat als totalitarismes, tendències
de pensament totalitari, sectari, tribal. “O penses com jo, o estàs contra mi
(i amb aquest contra mi t´ etiqueto i et  demonitzo)”, tot l´ oposat al pensament
lliure, a la necessària pràctica de la reflexió, al fer del diàleg sincer i
obert la via de solució dels conflictes.  

Un bon espectacle, molt ben dirigit i
interpretat

Els tres actors estan
magnífics, Josep Julien (mesurada i
brillantment histriònic desdoblant-se en el burd i amargat funcionari i en el
sofisticat i ridícul marit benestant i pretesament super-feliç), en Joan Carreras (una llisó de sobrietat,
com l´honest Vanek, que sols pretén ser coherent i fidel al seu pensament) i Rosa Gàmiz (exhuberant, també
mesuradament histriònica, com l´ esposa benestant i pretesament super-feliç).
La direcció de Pere Arquillué, la
primera d´aquest també magnífic actor, es molt acurada i aconsegueix plenament
aquest anar quatre dits pel damunt del terra, que l´amarga ironia, el
surrealisme-realista i l´absurd-quotidià de l´obra, suri dins una onada harmoniosa
i arribi a l´espectador amb tota la seva força. Un estil de teatre al que
darrerament no hi estem gaire acostumats.  Com all mateix va dir en el col.loqui
posterior, va rodejar-se de complicitats, de companys de professió de la seva
mateixa generació (en Josep i la Rosa, van començar amb ell, i la relació amb
en Joan va sorgir més tard).

Destaquem la nova
dramatúrgia realitzada per l´Anna María
Ricart, sobre la traducció de Monika
Zgustová i l´ assesorament de Jordi
Casasempera, doctor en Filosofia i especialista en Havel. La ben pensada escenografia
de Max Glaenzel, que permet un
enginyós i sorprenent canvi entre peça i peça. El vestuari de Miriam Compte, la caracterització de Toni Santos, el disseny d´il.luminació
de Jaume Ventura i l´espai sonor de Raimon Segura.

Una llum del pensament i un europeísta
convençut

Václav Havel (1936-2011), escriptor,
dramaturg, polític txec i pel damunt de tot un gran humanista, ha estat una de
les personalitats pro-europeístes més importants dels darrers anys, i no solsamènt
en l´Europa de l´est. Va mantenir al llarg d ela seva vida una consciencia cívica
insubornable davant del poder totalitari. Més intel.lectual que polític, mai va
tenir ambició política, va ser el primer president de Txecoslovàquia, per
aclamació popular, desprès de la Revolució
de Vellut (1989-1992) i primer president de la República de Txèquia (1993-2003),
desprès de la modèlica separació amb Eslovaquia. Son famosos els seus discursos
de cap de setmana, quan ja era president, en els que invitava a la reflexió
davant de tots els esdeveniments i en la vida quotidiana. L´assaig i el teatre
han estat les seves principals vies d´expressió. Cartes a Olga (1979-1983), recull els escrits a la seva dona des de
la pressó (sols li permetien un per semana), Meditacions estivals, escrit quan ja era president, Sigui breu si us plau–Pensaments i records (les seves memòries-2008),
segueixen la línea reflexiva de tota la seva obra, present també en les seves
peces de teatre de les que Audiència i Vernissatge (1975), són les mes
destacades , conjuntament amb La retirada,
de la que es va fer una pel.lícula que va dirigir ell mateix (2010). Altres
llibres a tenir en compte, són El poder
de los sin poder i Havel, una vida
(2011), de Michael Zantovsky, director de la llibreria Havel a Praga.

Havel als escenaris catalans

La directora Dolors Vilarasau (Sant Cugat del Vallès, 1952), va ser l´introductora als escenaris catalans del teatre de Havel, amb Havel a escena (1992-Teatre Alegría de Terrassa) i El Comunicat (1999-Teatre Tantarantana-Cia TeatreTeatre). Aquell any 1999,  l´actor Josep Minguell, va co-traduir amb Eva Kruntoradova i va dirigir i interpretar Audiència -Vernissatge al desaparegut Artenbrut (messos de febreri i març), amb la companyia Teatre de Calaix i els actors Pere Anglas, Miriam Alemany i Oriol Genis. L´il.luminació comptava amb el cineasta-director de fotografia, Tomás Pladevall. L´any 2016, la directora brasilenya Marilia Samper (Sao Paulo, 1974), primera autora resident de la nova Sala Beckett, va estrenar Audiencia&Vernissatge, al Círcol Maldà, amb motiu del 80a aniversari del naixement de Havel. Els interprets eren La Trama Produccions, Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart, i la traducció de Monika Zgustova.   

Text :
[email protected]