Les dimensions canvien, però l’esperit continua sent el mateix. Els macro espectacles de Christoph Marthaler ens presenten sovint grans espais públics que sempre en tenen quelcom  d’espais asèpticament uniformats i d’estètica indefinidament desfasada . Espais ordenadament absurds i colossalment desangelats en els quals passen sovint coses absurdament divertides, malgrat que transmetin també quelcom d’absurdament trist i indefinidament inhòspit. I aquests grans espais, s’ajusten perfectament a la difusa personalitat de les criatures atacades gairebé sempre de mutisme – és el mateix director, el que ha deixat dit que “els actors, m’agraden en silenci”- que es mouen per ells.

Però quan l’espai es torna petit, l’espectacle agafa dimensions reduïdes , i i el gran cor d’intèrprets queda reduït a dues úniques presències, com passa en el cas d’ “Aucune idée”,  segueix reproduint-se la mateixa sensació. Aquest cop , ens trobem en un interior , un passadís ple de portes darrera les quals intueixes que s’hi troben habitacions tan poc acollidores com ho és el mateix vestíbul. I alhora, els pocs objectes i les pelades parets d’aquest vestíbul que també podria amagar darrera les portes antigues oficines del tot vintage ( en el sentit menys estilitzat de la paraula) plenes d’ensopits funcionaris, transpiren certa vida oculta no exempta de connotacions surreals. Per aquí s’hi passeja un cel·lista –Martin Zeller- sempre disposat a atacar les sublims notes wagnerianes de “Tristany i Isolda”, tot i que quan aquestes surten d’una vella cinta de casset d’aquelles que en qualsevol moment et poden donar un disgust i quedar-se enganxades, sonen un xic menys sublims. I aquí ens hi trobem també a Graham F. Valentine ,l’actor escocès que porta sent còmplice habitual de Marthaler des dels dies en els quals tots dos rondaven els 18 anyets de res. I des de la nit en la qual  tots dos en van organitzar una de bona, oferint en la residencia per a estudiants catòlics que regentaven els pares de Marthaler una funció que va provocar sorollós escàndol, i en la qual Valentine es presentava cantant de forma ben insinuant un tema de Marlene Dietrich mentre s’anava traient  peces de roba.

D’això, n’han passat ja unes quantes dècades. Però la complicitat, no s’ha perdut mai. Tot i que de vegades ha quedat diluïda en propostes corals en les quals el talent natural de Valentine podia passar més desapercebut. Aquí, per contra, l’escocès pot demostrar amb l’única companyia del sempre oportú violoncel de Zeller la seva mil·limetrada vis còmica, d’altra banda tan inusual com ho és tot dins l’univers Marthaler.  I pot fer palès com d’educat pot resultar un lladre que manté una molt civilitzada conversa amb la seva possible víctima. I demostrar-nos com d’eixelebradament poètic pot resultar un radiador d’aquests que , quan els veiem enganxats a la paret, no els hi fem ni cas, ignorant així la vida oculta que amaguen dins seu. I pot també il·lustrar-nos sobre la quantitat d’oportunitats fabuloses que deixem escapar quan llancem a els escombraries els catàlegs i fulletons publicitaris que trobem a la bústia sense fer-li cas a les meravelles que ofereixen dins seu. Tot plegar, esclar, sempre i quan no se’n  vagi la llum i toqui tornar a revisar els ploms: mentre el món espera amb neguit la gran apagada universal que pronostiquen els profetes de la tecnologia en caiguda lliure, a Can Marthaler aquestes apagades són rebudes amb l’estoïcisme propi d’un espai en el qual allò quotidià, no respon massa al concepte convencional de quotidianitat .