Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach

Marcel Borràs y Nao Albet no engañan a nadie. Son dos actores jóvenes, gamberretes y hacen el teatro que les “mola” cuando les convocan para montar un espectáculo. Esta pieza que cierra 10 años de historia del proyecto T-6 es tan ambiciosa como irreverente y ambiciosa. Ahí es nada llevar a escena un atraco de película y ponerse a hablar, al mismo tiempo, de los límites entre realidad y ficción. Es una mezcla de lenguajes, de géneros, con mucha osadía y algún que otro atropello en su dramaturgia. Pero se les perdona todo. No se espera de ellos un teatro adulto y maduro, y sí el de dos veinteañeros de su tiempo. Como siempre en sus creaciones, no solo dirigen también se dejan la piel en escena. Y ojo a Laia Costa, todo un descubrimiento.

Es curiós: veient l'espectacle que tanca el cicle T6 d'aquesta temporada i de qualsevol altra temporada futura  del TNC ( i que ha resultat ser també el T6 més estimulant del curs, i un dels més divertits de tot el cicle) em vaig recordar de la interesant i irregular adaptació d'El mestre i Margarita que Pep Tosar va estrenar fa uns pocs mesos . Tosar omplia el seu muntatge de malicioses  referències a un teatre molt semblant al TNC, dirigit per un director molt semblant a Sergi Belbel. I ara, potser sense tanta malicia però sens dubte amb força gràcia, són Nao Albet i Marcel Borràs els que juguen al metateatre  inventant-se a la seva obra un teatre que també podria recordar al nostre temple nacional de les arts escèniques , dirigit per un director que podria recordar a una mena de Belbel mafiós i d'ambició desmesurada. Tot plegat dins un espectacle potser una mica descompensat però decididament brillant que es permet també fer broma a costa dels monstres sagrats amb tendència a autolesionar-se en viu i en directe,dels teatrers teòrics obsessionats  en buscar la veritat escènica fugint com del dimoni de les convencions del teatre burgès, o dels popes  i les papesses de la dansa contemporania i el mim profund a l'estil Marceau. Es diria que propiciant aquest fi de festa, Belbel ha volgut fer butifarra a tots els que li retreuen el seu  tarannà clàssic, i deixar anar el gamberro que porta dins. 

Es curiós: veient l'espectacle que tanca el cicle T6 d'aquesta temporada i de qualsevol altra temporada futura  del TNC ( i que ha resultat ser també el T6 més estimulant del curs, i un dels més divertits de tot el cicle) em vaig recordar de la interesant i irregular adaptació d'El mestre i Margarita que Pep Tosar va estrenar fa uns pocs mesos . Tosar omplia el seu muntatge de malicioses  referències a un teatre molt semblant al TNC, dirigit per un director molt semblant a Sergi Belbel. I ara, potser sense tanta malicia però sens dubte amb força gràcia, són Nao Albet i Marcel Borràs els que juguen al metateatre  inventant-se a la seva obra un teatre que també podria recordar al nostre temple nacional de les arts escèniques , dirigit per un director que podria recordar a una mena de Belbel mafiós i d'ambició desmesurada. Tot plegat dins un espectacle potser una mica descompensat però decididament brillant que es permet també fer broma a costa dels monstres sagrats amb tendència a autolesionar-se en viu i en directe,dels teatrers teòrics obsessionats  en buscar la veritat escènica fugint com del dimoni de les convencions del teatre burgès, o dels popes  i les papesses de la dansa contemporania i el mim profund a l'estil Marceau. Es diria que propiciant aquest fi de festa, Belbel ha volgut fer butifarra a tots els que li retreuen el seu  tarannà clàssic, i deixar anar el gamberro que porta dins. 

El tàndem Nao Albet Marcel Borràs és un regal pel teatre jove, pel teatre en general i fins i tot per Catalunya. Tenen un llenguatge molt personal amb el que expliquen el que els agrada: el seu món, els seus records, els seus sentiments... Tot el que he vist fins ara d’ells ho he trobat, malgrat les aparences d’algunes obres, seriós i ben rumiat. La seva escena a Dictadura-Transició-Democràcia, ha estat de les més impactants que he vist mai. Dit això, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach és, potser, el més gamberro dels seus espectacles.  L’argument és boig, les ocurrències inacabables... Destil·la agilitat i joventut per arreu en un nou llenguatge que han pujat a l'escenari sense pudor, amb tots els argots del moment. Perquè és tal com parlen ells i molts altres. Això és el més general que puc dir. Bé, i que tots els actors estan molt convincents, sense excepció. I que Albet/Borras caminen molt segurs. A nivell personal, em vaig emocionar i tot. Vaig començar a dedicar-me al teatre en exclusiva quan Sergi Belbel va entrar al TNC. He seguit tot el seu projecte i, en certa manera, he fet el camí al seu costat en el temps. Per això, l’obra em va arribar com un homenatge tan tendre com pintoresc a un director que es va inventar –amb Toni Casares- el T6 i que ha dirigit l’obra que ha tingut més espectadors -{Agost}-, entre moltes altres. Ha marxat d’una manera diferent, posant-se a les mans dels dos joves dramaturgs per mostrar-nos el seu sentit de l’humor. I ha tancat el teló als braços d’una soprano de la categoria de Alina Furman, cantant-li, -una encertada excentricitat més de l'espectacle-. Bé, per als que no l'heu vist, potser cal que expliqui que Belbel interpreta un russot tan misteriós com mafiós. Ara ja es pot desvetllar tot, no? No crec que Belbel inicii aquí una carrera com actor. O si?  

Els enfants terribles oficials del teatre català han estrenat al TNC sota el paraigua del T6 i lluint l’etiqueta de radicalitat que sempre els identifica. Una etiqueta que, sumada a la seva precocitat creativa, desperta simpaties i els ha obert les portes de teatres que altres creadors han trobat tancades amb forrellat. Per separat, i com a actors, Nao Albet i Marcel Borràs han resolt amb solvència les feines més diverses, tant si eren clàssiques (Els nois d’història) com extremes (Temps real), per citar-ne dues de les executades per Albet; i junts, viuen, gaudeixen del teatre com a espai per descarregar la seva fantasia posmoderna, per jugar i fer el gamberro, en definitiva. La pega és que rere la gamberrada hi ha d’haver substància, transgressió, polèmica, i per més que Atraco... (ens diuen) qüestioni els límits del teatre com a experiment de ficció, no provoca cap reflexió. Fins i tot pel plantejament escenogràfic i el seu sentit de l’humor, aquest joc metateatral en què dos joves autors (Albet i Borràs) miren d’escriure el guió de l’atracament perfecte entronca més amb el Pel davant i pel darrere de Michael Frayn que amb els deliris teatrals d’Angélica Liddell, dels quals Albet i Borràs es declaren admiradors i que, aquells sí, incomoden i remouen consciències. Atraco... és una comèdia que agradarà, sobretot, al públic més jove o a qualsevol altre que confongui desvergonyiment amb inconformisme, la broma fàcil amb perversa ironia. Això no treu que l’espectacle atresori virtuts: un ritme viu, gairebé frenètic, que no decau en cap moment –ni tan sols quan l’actriu Maria Kapravof (Laia Costa) irromp en escena per dissertar, en alemany, al voltant d’un corrent artístic underground–; unes bones interpretacions –amb Francesca Piñon al capdavant– o la traca final, apoteòsica, que posa el punt d’atreviment i disbarat que es troba a faltar a la resta de l’espectacle. 

Els enfants terribles oficials del teatre català han estrenat al TNC sota el paraigua del T6 i lluint l’etiqueta de radicalitat que sempre els identifica. Una etiqueta que, sumada a la seva precocitat creativa, desperta simpaties i els ha obert les portes de teatres que altres creadors han trobat tancades amb forrellat. Per separat, i com a actors, Nao Albet i Marcel Borràs han resolt amb solvència les feines més diverses, tant si eren clàssiques (Els nois d’història) com extremes (Temps real), per citar-ne dues de les executades per Albet; i junts, viuen, gaudeixen del teatre com a espai per descarregar la seva fantasia posmoderna, per jugar i fer el gamberro, en definitiva. La pega és que rere la gamberrada hi ha d’haver substància, transgressió, polèmica, i per més que Atraco... (ens diuen) qüestioni els límits del teatre com a experiment de ficció, no provoca cap reflexió. Fins i tot pel plantejament escenogràfic i el seu sentit de l’humor, aquest joc metateatral en què dos joves autors (Albet i Borràs) miren d’escriure el guió de l’atracament perfecte entronca més amb el Pel davant i pel darrere de Michael Frayn que amb els deliris teatrals d’Angélica Liddell, dels quals Albet i Borràs es declaren admiradors i que, aquells sí, incomoden i remouen consciències. Atraco... és una comèdia que agradarà, sobretot, al públic més jove o a qualsevol altre que confongui desvergonyiment amb inconformisme, la broma fàcil amb perversa ironia. Això no treu que l’espectacle atresori virtuts: un ritme viu, gairebé frenètic, que no decau en cap moment –ni tan sols quan l’actriu Maria Kapravof (Laia Costa) irromp en escena per dissertar, en alemany, al voltant d’un corrent artístic underground–; unes bones interpretacions –amb Francesca Piñon al capdavant– o la traca final, apoteòsica, que posa el punt d’atreviment i disbarat que es troba a faltar a la resta de l’espectacle.