No sé si algú se’n recorda d’aquell que deia: “¿On és Wally?” Doncs, bé, aquí la pregunta clau seria: “¿On és Sergi Belbel?” I no dic res més perquè els espectadors que no hagin vist el muntatge de Nao Albet i Marcel Borràs es mereixen el respecte de la sorpresa. Si Wally va amb samarreta de ratlles vermelles i blanques, aquí el personatge el nom del qual silencio va amb camisa hawaiana però, també com Wally, porta ulleres de sol i apareix amb la seva xicota. Només li falta el quisso, que ha canviat per una cartera plena de bitllets. I ja he dit massa.
Probablement els espectadors més conservadors consideraran que ‘Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach’ és un espectacle desmanegat i irreverent. Però de segur que els espectados menys conservadors, més liberals i d’esperit jove —que no vol dir exactament ser pipioli— s’ho passaran bomba amb els registres que Nao Albert i Marcel Borràs han fet confluir en un espectacle d’una hora i tres quarts —amb més temps d’assaig i preparació li hauria anat bé una repolida i una escurçada en alguns temps massa morts— que va des de les entranyes de la construcció d’un guió de teatre a la barreja i la no distinció entre la realitat i la ficció i la fugida cap al teatre underground alemany, un dels recursos més encertats de la posada en escena.
Una recomanació: cal veure l’espectacle sencer perquè s’acabin lligant caps. Que ningú en fugi, doncs. Només al final, tot el que s’ha vist té sentit. Anagrames inclosos, una trapelleria lingüística enginyosa que posa la cirereta del pastís enverinat que la parella de joves creadors —que finiquiten el programa T6 del TNC que ha durat deu anys— ofereixen en la seva línia trencadora o, dit d’una altra manera, esperpèntico-contemporània.