Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)

A fora del teatre som al 2019, i casualment  avui 1 de maig ( el dia que vaig a veure l’espectacle) el Barça juga al Camp Nou un partit  contra el Liverpool el resultat del qual pot ser  decisiu si l’equip aspira a  arribar a la final de la  Champions d’enguany. Però aquest cop, per viatjar a traves del temps, no et calen ni sofisticats túnels ni cotxes amb propietats fantàstiques: en hi ha prou amb creuar la porta del Tantarantana. Un cop realitzada tan simple maniobra i sense tenir que patir el vertigen associat a  aquesta mena de salts temporals, ja et trobes situat de ple al 20 de maig de 1992 . Això encara que de tant en tant passin a l’escenari coses que et provoquen una incomprensible  sensació de “déjà vu”; a què ve, per posar un exemple, que la visió d’uns inofensius llaços grocs desperti entre els assistents a l’acte una mena de somriure còmplice ? Què en té d’especial, un llaç groc al 1992? Bé: de vegades el cap et fa aquesta mena de jugades. El cas és que  avui, a Wembley, el barcelonisme – i amb ell, Catalunya sencera!- es juga contra el Sampdoria la possibilitat de guanyar la seva primera Copa d’Europa. Com no m’agrada fer “spoilers” , me n’estaré molt d’explicar-vos com va quedar el marcador: us caldrà tenir paciència i esperar a que arribi el moment final del nou  ( i molt més breu que un partit de futbol ) espectacle de la companyia El Martell, la mateixa que l’any passat ens portava de tornada al “cole” amb “El mar no hi cap dins d’una capsa de sabates”. Però no hi ha dubte que amb l’ajut d’una bona ració de la coca de recapte que la secretaria de l’associació de veïns organitzadora d’aquesta bonica trobada ha tingut la gentilesa de preparar per a nosaltres, avui podrem sentir tota l’èpica emoció d’un moment que - si hi ha sort, i Sant Jordi i la Verge de Montserrat ens ajuden- està destinat a significar quelcom més que una victòria futbolística ; moments com aquest, són els que defineixen la grandesa d’un poble !! I si tenim en compte que som al 1992, i que d’aquí poc més de dos mesos de res els carrers de la nostra ara ja olímpica ciutat s’ompliran de visitants disposats a quedar-se bocabadats i a situar definitivament el nom de Barcelona al món , no hi ha dubte que l’anhelada Copa seria com la guinda anticipada del pastís que som a punt de menjar-nos. Però  ja que la coca de recapte ens ha posat èpics, què millor que acabar d’adobar-ho tot posant-li a la nerviosa espera anterior a la connexió televisiva amb Wembley l’èpica del nostre més gloriós poema nacional. Parlo, no cal ni dir-ho, d’aquell mitjançant el qual, i abans de dedicar-se a anar d’exorcisme en exorcisme, Mossèn Cinto Verdaguer va saber convertir l’enfonsament de la mítica Atlántida en metàfora del naixement de la mediterrània i dels pobles ibers , presagi de la futura Hispània , i oracle de la gesta descobridora de l’almirall Colom .És clar que fins i tot en moments així, sempre hi ha algú disposat a amargar-te els versos, a parlar-te amb indissimulada ràbia revolucionària  de Terra Lliure , a buscar-li les pessigolles al triomf, a buscar els draps bruts allà on tot resplendeix amb brillantor. Ni les més respectables associacions  es lliuren de comptar entre les seves files amb corcons com ara el soci anònim d’aquesta reunió. També ell s’ha llegit “L’Atlàntida “ fil per randa. Però li ha buscar significacions diferents a les que li troba el  molt polifàcetic senyor president . I a tot això, i entre l’un i l’altre, què hi  té a dir la  nostra secretaria amb habilitats gastronòmiques ? Doncs poc a poc i a mesura que avancin tant  el poema èpic com la lúdica prosa casolana, tan ella com l’autora Laia Alsina ens aniran  deixant més i més clar que fer ganxet ( una bonica bufanda blau grana destinada al president, és clar) ocupant un lloc passiu d’espectadora, és un rol que no els hi escau gens ni mica. Per cert: no deixa de ser una curiosa casualitat que “Atlántida 92” hagi coincidit aquests dies a la cartellera amb aquell altre “Orsini” que , des de perspectives i decisions estilístiques ben diferents, també fa que a l’escenari hi convisquin visions de la pàtria mítica idealitzada (versos inclosos ) amb aromes de Renaixença, fantasmes més o menys  revolucionaris disposats a fer esclatar segons quins mites  patris ( si cal, bomba en mà )  i salts temporals en els quals allò que arriba des del passat intenta donar-li sentit al nostre present. Però centrem-nos en l’eixerida , arriscada i irregular proposta d’El Martell. Eixerida, perquè amb un tarannà no exempt de ressonàncies cubaneres, sap jugar des d’aquell ja esmentat moment en el qual entrem al vestíbul del Tantarantana amb la nostra implicació, tot visualitzant un imaginari molt nostrat i només lleugerament distorsionat; la caricatura ens arriba servida sense excés caricaturesc, per tal que la versemblança amb el model sigui ben identificable. Arriscada també, perquè quan tothom es troba ja situat en el sempre agraït  terreny de la gresca  irònica, fa la seva irrupció el vers verdaguerià. I no es tracta pas d’una irrupció puntual ficada simplement per tal de donar-li sentit al títol de l’espectacle i fer servir el clàssic com a rerafons o referent : a partir d’aquí , “L’Atlàntida” , la seva significació com a poema amb implicacions de gran poema nacional, i  les possibles i variades interpretacions que els hi podem atorgar als seus personatges i episodis, es converteixen en el veritable leitmotiv de l’espectacle. Això fins que en un tram final de ben clara significació, la urgència del partit li acabi tapant la boca fins i tot al Mossèn poeta, que tampoc és cosa de quedar-se enganxats a la cultureta quan les cames d’onze jugadors intentant marcar un gol s’estan jugant l’orgull  de tot un país . Però l’ambició de l’espectacle  , marca també el desequilibri d’una proposta que a partir del moment en el qual l’èpica del poema ocupa l’escenari,  s’estanca també  una mica, malgrat el bon treball dels intèrprets. Certament, la diversió inicial-  molt efectiva però un xic previsible -  s’enriqueix amb el gir que ofereix la dramatúrgia. Però alhora deixa puntualment  fora de joc a l’espectador, obligat a partir d’aquí a oblidar-se de la lleugeresa inicial per tal de ficar-se a fons  en la complexitat de la  poètica de Verdaguer. I l’intent d’acoblar aquestes dues  vessants acaba resultant un xic massa forçada , de la mateixa manera que sembla també una mica forçat el registre amb el que es presenten ara els personatges, abans de tornar a la seva dimensió inicial. El Martell pren un estimulant camí amb dues direccions. Però no acaba de trobar el punt on fer-les coincidir de forma ajustada. Això, malgrat que entre tant deixi anar sucosos suggeriments sobre la forma amb la qual cobrim de ressonàncies mítiques victòries que de vegades no fan altra cosa que encobrir derrotes latents. I malgrat que s’interrogui sobre la manera com mostrem amb orgull símbols culturals sense fer un seriós intent d’entendre el que veritablement ens estan explicant sobre nosaltres mateixos.

¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»?El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana.Una combinació que, a primer cop d'ull, pot semblar, sinó impossible, almenys arriscada, i que autora i companyia han agafat per les banyes —o per les rimes— partint, em sembla, de l'interès d'experimentar la força d'un clàssic poc explotat a l'escenari, lingüísticament ric i complex, com el de Verdaguer, però enganyant els espectadors com si es tractés d'una farsa.Fe, pàtria i amor són les claus que els membres del jurat dels Jocs Florals van trobar en la narració de «L'Atlàntida» de Verdaguer. Mèrits suficients per concedir-li el títol de Mestre en Gai Saber. El fet és que la publicació posterior de l'obra va traspassar fronteres i es va convertir en un clàssic.Fe, pàtria i amor és també el que la companyia El Martell ha inoculat en el seu muntatge: la fe en un poble representada per la voluntariosa ingenuïtat del president de l'Associació de Veïns; la força de la pàtria amb la salvaguarda dels símbols més populars i reivindicatius; i l'amor per la terra —i la gespa del camp, tot s'ha de dir— que reforça els tres nusos anteriors.El poema de Verdaguer representa la caiguda de l'Atlàntida a causa de la supèrbia dels seus habitants i capitostos encapçalats pel monarca. I alguna cosa hi ha, en la lectura que en fan, de la caiguda en picat dels principis i els ideals contemporanis. Cada espectador en traurà, segurament, la seva relectura.Però «Atlàntida 92» també vol aprofundir en el que s'amaga darrere dels mites, com per exemple, la cara oculta dels Jocs Olímpics amb la persecució per part del govern espanyol dels preindependentistes i la neutralització dels presumptes esvalotadors catalans que havien de boicotejar els Jocs en nom de la proclama de la llibertat (allò de la campanya «Freedom for Catalonia» que precisament va tenir com a cap i executor principal l'aleshores jove i vint-i-tants anys després regidor i conseller Joaquim Forn, avui empresonat i un dels acusats en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra el govern català pels fets del Referèndum de l'1-O).A la vegada, aprofitant el rerefons de «L'Atlàntida», la dramatúrgia hi reflecteix l'absència de la veu femenina, cosa que aquí acaba sent compensada amb la part del vers que li correspon de poema perquè s'hi llueixi, com també han fet els altres dos personatges masculins.El muntatge, d'estructura breu, no sobrepassa l'hora de durada, interactua amb els espectadors: ara per muntar una coral, ara per lluir llaços grocs, ara per retre un homenatge a algun veí cèlebre present a la sala... I compta amb un personatge estrany i una mica intrús, que abans els espectadors trobaran a l'entrada del teatre regalant porcions de pizza, venent cervesa, donant un número per a la rifa i apuntant voluntaris per assistir a una calçotada per recaptar fons de solidaridat i la caixa de resistència.En part, aquest personatge és la veu de la consciència del que amaguen els mites i el que acaba destapant la capsa dels trons i forçant el president de l'Associació de Veïns, de costums benevolents i tranquils, a perdre els estreps. Però el partit de la final d'Europa —projectat en pantalla gegant— ho tapa tot. I allà pau i aquí... futbol, que en definitiva sempre ha estat, és i, segurament sempre serà, el substitut de la glòria. (...)