¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l’àvia— amb el poema èpic «L’Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d’Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l’Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l’obra, «l’espectacle no faci aigües»?

El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del “teiatru d’espardenya” i el vers solemne de l’èpica verdagueriana.

Una combinació que, a primer cop d’ull, pot semblar, sinó impossible, almenys arriscada, i que autora i companyia han agafat per les banyes —o per les rimes— partint, em sembla, de l’interès d’experimentar la força d’un clàssic poc explotat a l’escenari, lingüísticament ric i complex, com el de Verdaguer, però enganyant els espectadors com si es tractés d’una farsa.

Fe, pàtria i amor són les claus que els membres del jurat dels Jocs Florals van trobar en la narració de «L’Atlàntida» de Verdaguer. Mèrits suficients per concedir-li el títol de Mestre en Gai Saber. El fet és que la publicació posterior de l’obra va traspassar fronteres i es va convertir en un clàssic.

Fe, pàtria i amor és també el que la companyia El Martell ha inoculat en el seu muntatge: la fe en un poble representada per la voluntariosa ingenuïtat del president de l’Associació de Veïns; la força de la pàtria amb la salvaguarda dels símbols més populars i reivindicatius; i l’amor per la terra —i la gespa del camp, tot s’ha de dir— que reforça els tres nusos anteriors.

El poema de Verdaguer representa la caiguda de l’Atlàntida a causa de la supèrbia dels seus habitants i capitostos encapçalats pel monarca. I alguna cosa hi ha, en la lectura que en fan, de la caiguda en picat dels principis i els ideals contemporanis. Cada espectador en traurà, segurament, la seva relectura.

Però «Atlàntida 92» també vol aprofundir en el que s’amaga darrere dels mites, com per exemple, la cara oculta dels Jocs Olímpics amb la persecució per part del govern espanyol dels preindependentistes i la neutralització dels presumptes esvalotadors catalans que havien de boicotejar els Jocs en nom de la proclama de la llibertat (allò de la campanya «Freedom for Catalonia» que precisament va tenir com a cap i executor principal l’aleshores jove i vint-i-tants anys després regidor i conseller Joaquim Forn, avui empresonat i un dels acusats en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra el govern català pels fets del Referèndum de l’1-O).

A la vegada, aprofitant el rerefons de «L’Atlàntida», la dramatúrgia hi reflecteix l’absència de la veu femenina, cosa que aquí acaba sent compensada amb la part del vers que li correspon de poema perquè s’hi llueixi, com també han fet els altres dos personatges masculins.

El muntatge, d’estructura breu, no sobrepassa l’hora de durada, interactua amb els espectadors: ara per muntar una coral, ara per lluir llaços grocs, ara per retre un homenatge a algun veí cèlebre present a la sala… I compta amb un personatge estrany i una mica intrús, que abans els espectadors trobaran a l’entrada del teatre regalant porcions de pizza, venent cervesa, donant un número per a la rifa i apuntant voluntaris per assistir a una calçotada per recaptar fons de solidaridat i la caixa de resistència.

En part, aquest personatge és la veu de la consciència del que amaguen els mites i el que acaba destapant la capsa dels trons i forçant el president de l’Associació de Veïns, de costums benevolents i tranquils, a perdre els estreps. Però el partit de la final d’Europa —projectat en pantalla gegant— ho tapa tot. I allà pau i aquí… futbol, que en definitiva sempre ha estat, és i, segurament sempre serà, el substitut de la glòria. (…)