Assaig sobre la ceguesa. Nuno Cardoso

No veure-hi és un drama físic; no saber mirar cap endins és una tragèdia moral. La trama que prposta Saramago es reprodeix, lamentablement, amb aquesta valenya i necessària aventura dòbrir e TNC a Europa. Aquest Assaig sobre la ceguesa s'ha ensopegat en representar la novel·lsa, més qu no pas destil·lar-la i mostrar el seu borou amb el llenguatge escènic més saborós. Contrasta amb aquell Assaig sobre la lucidesa (també a partir de l'obra de Saramago) que, amb molts menys mitjans, van fer la seva lectura honesta i imaginativa amb molt més olfacte que bn aquest trasatlàntic que costarà trobar on fer-lo navegar. Asseguren que, a Porto, va aixecar aplaudiments unànims, Tant,que han reprogramat sessions per al mes de març. Celebrem el seu entusiasme però, si més no personalment, no el compartim (tot i que voldríem fer-ho).Aclaparats per una narració accelerada, per una escena en panoràmica i per uns quadres tenebrosos que ni tan sols generen rebuig o empatia cap a les víctimes. Perquè (en termes generals) tot el que es veu és una ficció representada, no viscuda. El joc del català i portuguès, que podria ser una troballa dramatúrgica o com a mínim de diferents sonoritats, acaba sent un malson perquè la col·locació dels cartells dels sobretítols impedeix seguir text i acció. En canvi la visió de dues pantalles (per què dues?) al fons de l’escena hauria estat un lloc molt més raonable per a la salut de les vèrtebres dels espectadors. El quadre distòpic i quasi apocalíptic de José Saramago (Nobel de literatura 1998) topa un cop i un altre amb el vidre invisible. I això que l’arrencada és suggeridora i atractiva: sense cap raó aparent, tothom va quedant cec. Primer els confinen com a protecció. Però al final els abandonen a la seva sort sota amenaça de ser abatuts per l’exèrcit que els vigila. Escrit el 1995, la coincidència amb el pànic per la covid és propícia. Però Saramago es preguntava sobre la capacitat de veure amb sinceritat, desinteressadament. Per això, atorga el privilegi a la dona del metge, que només estima i no espera res a canvi. Com a La bona persona de Sezuan, en una situació de mancança, l’abús esdevé la moneda de canvi, de supervivència. El sentit de la vista és una metàfora del saber veure al cor i no deixar-se enganyar per les superficialitats. Però l’obra es queda en la capa plana de la narració, no poua gaire gens en aquest oceà subterrani. I la velocitat (que té un cert mèrit a com avançar l’escena) acaba sent un quadre pla, insuls, que s’allargassa massa per no anar gaire enlloc. Representar un poble cec durant més de tres hores (i canviant de rols contínuament) no ajuda a fer una interpretació profunda. Hi ha una preocupació per donar velocitat a una trama llarguíssima (que hauria pogut essencialitzar molts passatges). Clàudia Cedó, que va saber agafar l’aire de Canto jo i la muntanya balla, s’ha ennuegat.Sap greu que una aposta tant decidida per a la internacionalització del TNC tingui aquests pobres resultats. També va passar la temporada passada amb una prometedora Fuego fuego que va acabar resultant ser poc més que cendra. De les bones idees, cal fer-ne un seguiment i analitzar, fins al cor i la raó, si la peça emociona, si és reveladora. El llibre de Saramago ho és; la seva adaptació és una pobra caricatura amb un dispendi de mitjans intolerable. És bo equivocar-se, si hi ha voluntat d’esmena.

La lección de Saramago en Ensayo sobre la ceguera es que somos ciegos que ven. Nuestro tiempo nos deslumbra con una luz desquiciada que despierta nuestros peores instintos. No se hace todo negro, como al cerrar los ojos, sino que nos envuelve una blancura brillante, un mar de leche entre los párpados. Y es contagioso. Muy pocos quedan inmunes, y su castigo es contemplar la barbarie de la ceguera ajena y hacer de lazarillos de sus noches blancas. Saramago nos deja esa moraleja: hay que mirar y no sólo ver, aunque duela. Y es lo que nos propone el Teatre Nacional de Catalunya, en coproducción con el Teatro Nacional São João, para abrir la temporada 2022-2023. Volver al Nobel portugués en el centenario de su nacimiento. Fiar la dramaturgia a Clàudia Cedó, una de las autoras catalanas del momento, y la puesta en escena a Nuno Cardoso, director de la sala nacional de Oporto. Las credenciales no pueden ser mejores. Y, sin embargo, si uno mira, y no sólo ve, este Assaig sobre la ceguesa, comprobará que la obra no funciona, aunque venga envuelta en grandes relumbrones. Y un servidor sería un ciego que ve si dijera otra cosa.Adaptar el Ensayo… de Saramago era quizá inevitable en los tiempos que corren. Las parábolas epidémicas han funcionado muy bien a lo largo de la historia del teatro, desde el Edipo rey de Sófocles hasta El rinoceronte de Ionesco, pasando por Las moscas de Sartre. Después del coronavirus, si cabe, se hacía aún más razonable explicarnos el mundo a través del contagio. El problema es que la historia de Saramago tiene dos ingredientes clave que fluyen muy bien por escrito, pero no en escena. El primero es el abismo psicológico, que un novelista puede explayar en cientos de páginas, pero un dramaturgo no debe volcar sin más en interminables parlamentos, so pena de perder a su público. El segundo es la brutalidad física y sexual, capaz de adoptar mil matices verbales, pero no siempre de emularse en escena, y menos con los escasos medios técnicos del teatro. Estos dos ingredientes son cruciales para el Ensayo… de Saramago, que nos habla nada menos que de la lucha por la vida, del colapso de una civilización, de cómo unos individuos depredan a otros mientras una mente lúcida y solitaria se esfuerza por hacerlos cooperar y no competir, rescatando la vieja disputa de Kropotkin y Spencer por el legado social de Darwin. La adaptación teatral de Cedó hace una asimilación bulímica del argumento de Saramago, un suma y sigue de tramas y datos que convierten la dramaturgia en un acta notarial de la novela. Y es una pena, porque Cedó ha demostrado talento en sus creaciones propias, en las aplaudidas Mare de sucre y Una gossa en un descampat, obras bien hechas, con personajes creíbles y valientes cuestiones de fondo. Su traducción escénica de Saramago, sin embargo, como su anterior encargo, Síndrome de gel, está muy lejos de la mejor Cedó.La dirección de Cardoso tampoco ayuda a levantar el vuelo. Su falta de imaginación es llamativa. Cinematografía la escena con enormes pantallas que redundan en lo obvio, que traen a colación innecesarios fueras de campo, que subrayan símbolos evidentes o se regodean en algún detalle escabroso. El quiero y no puedo del cine en el teatro induce al agravio comparativo con Blindness, la adaptación fílmica del Ensayo… de Saramago realizada por Fernando Meirelles en 2008, que entusiasmó al novelista y que dejaba el metraje en unas razonables dos horas, frente a las abusivas tres de la versión teatral. Por suerte, el elenco de Cardoso salva la función del tedio total, con interpretaciones eficaces y compenetradas en el paso del portugués al catalán, exigencia de la coproducción con nuestros vecinos, que obliga a la platea a leer sobretítulos intermitentes durante una función interminable. La música de Pedro Cardoso también lanza bocanadas de aire fresco, oscilando entre un ágil minimalismo narrativo y atractivos apuntes expresionistas, sin duda la mayor aportación estética de la noche.Assaig sobre la ceguesa es un ejemplo (más) del peligro de llevar novelas a escena. Y quizá un augurio de lo que nos espera esta temporada en el Nacional, donde las adaptaciones literarias serán más frecuentes que otros años. El problema, naturalmente, no es el hecho mismo de adaptar, de explorar los límites entre lo contado y lo mostrado. Sanchis Sinisterra levantó su poderoso teatro fronterizo sobre ésa y otras fronteras, y llegó a bautizar el híbrido con una feliz ocurrencia conceptual: narraturgia. La cuestión, cuando se adapta, es elegir a conciencia el texto adaptado. Porque si el monólogo de Molly Bloom puede dar de sí una función portentosa, adaptar todo el Ulises sería más bien una locura. El Ensayo… de Saramago, probablemente, no era texto para las tablas. Algo que, en verdad, ya advertía Aristóteles cuando decía que convertir la Ilíada en tragedia puede ser decepcionante. Por supuesto, nadie duda de la oportunidad de releer la parábola de Saramago tras la pandemia, y mucho menos en su redondo centenario. Tampoco se cuestionan las bondades de coproducir teatro con Portugal, patria oportuna del Nobel. Pero quizá la efeméride se ha cegado a sí misma con el brillo de sus credenciales. Y nosotros seríamos ciegos que ven si dijéramos lo contrario.

Una de les novel·les més reconegudes de l'amplíssim catàleg de l'escriptor portuguès José Saramago (Azinhaga, 1922 - Tías, 2010) és «Assaig sobre la ceguesa (Ensaio sobre a Cegueira)» que l'autor va escriure el 1995. Aquí es va traduir i publicar per primera vegada al català el 2002 (Grup 62) i coincidint amb l'actual adaptació teatral de Clàudia Cedó —també publicada com a text dramàtic—, ha aparegut una nova traducció de la novel·la a càrrec de Núria Prats a l'Editorial Navona.El contingut d'aquesta obra tan premonitòria com apocalíptica de José Saramago ja va tenir una versió cinematogràfica el 2008 amb el títol «Blidness» (Ceguesa), a càrrec del director Fernando Meirelles. Arribar al teatre ha estat un atreviment —per les dificultats que el text original comporta—, però un atreviment en un moment en què l'obra de Saramago recupera una actualitat inqüestionable.L'aposta de producció a quatre mans que ha fet el Teatro Nacional São João de Porto i el Teatre Nacional de Catalunya, amb vocació internacional, i que compta amb un repartiment mig català i mig portuguès amb la combinació de les dues llengües durant tota la representació com si només fossin una, coincideix també amb el centenari del naixement de José Saramago, més conegut i llegit aquí a partir de la seva mort que no pas abans. Coses de la literatura.No sé si en aquest cas el teatre portarà a la literatura o la literatura portarà al teatre. Són temps difícils per especular sobre els hàbits i els criteris tan diversos del consum cultural. El que sí que sé és que la dramaturga Clàudia Cedó ha fet una feina d'artesania i polidesa pensant, em sembla, amb els espectadors del 2022 i fent-los una mena de resum elemental —ep!, de 3 horetes amb 20 minuts d'entreacte!— que fuig necessàriament de la densitat —i les crosses lingüístiques de José Saramago— i el presenta net i clar, centrifugat, eixugat per l'assecadora i ben planxat. Digerible, vaja. Essencial perquè els espectadors no s'hi perdin.Per això, al costat de la representació de la trama bàsica, hi ha una mena de recull d'idees, de breus aforismes, d'esgarrinxades a la mala consciència, de píndoles per refrescar el pensament endormiscat, de mals averanys com aquells que constaten un govern de cecs per a aquells que tenen els ulls clucs.Però el teatre exigeix també acció, moviment, interpretació i veu que funcioni tot plegat per si sol i, a més, s'entengui. I aquí és on la posada en escena que dirigeix Nuno Cardoso reuneix aquesta diversitat de disciplines fins a arribar un moment que hi ha escenes que són autèntiques peces coreogràfiques —a vegades amb passos a les palpentes de la ceguesa— i el diàleg portuguès-català o català-portuguès entre els diversos personatges es manté amb naturalitat com si, més que dues llengües, fossin dues variants d'una mateixa llengua.Hi ha catorze intèrprets per a més de cinquanta personatges. Cadascun dels intèrprets es va posant en la pell de multitud de figures, d'ànimes en pena, de malfactors, de bons jans, de cossos sense futur, d'homes violadors, de dones que es fan col·lectiu i s'empoderen... D'entre els intèrprets catalans, l'actriu Montse Esteve i els actors Ferran Carvajal i Albert Prat, són tres dels que protagonitzen algunes de les interpretacions més destacades.Només una advertència al marge: la pantalla inferior de sobretitulat dificulta la correcta visió de bona part de l'auditori més pròxim a l'escenari, una opció tècnica que caldria rectificar alçant-la, per exemple, al marge esquerre superior de fons on l'escenografia ja preveu una pantalla gegant per a algunes de les projeccions que il·lustren segons quines escenes del muntatge.La sinopsi d'«Assaig sobre la ceguesa» és coneguda: la societat descobreix sobtadament que l'ataca una epidèmia i li provoca la ceguesa a tothom sense que se'n sàpiguen les causes. Només un personatge, la dona d'un oftalmòleg, se salva de la pesta i es converteix en el testimoni, mentre es fa passar per cega com tots els altres, de les atrocitats que viuen els personatges que són confinats i dels abusos dels quals són víctimes d'aquells que s'aprofiten de la desgràcia aliena per treure'n algun profit.L'obra passa per cadascuna d'aquestes atrocitats i el muntatge va fent salts des del primer cas de ceguesa fins al confinament en un antic manicomi abandonat o l'abandó de l'exterior decretat pel govern de torn i controlat pel poder militar i, posteriorment, pels col·lectius criminals i mafiosos.És una mica exagerat comparar l'apocalipsi de José Saramago amb el confinament que ha viscut recentment el planeta arran de la plaga del coronavirus, però és inevitable fer-ne una comparació.Després de la pesta ve el caos. El caos converteix l'ésser humà en animal irracional. La supervivència converteix l'animal irracional en un salvatge incontrolat. També cal dir que Saramago deixa oberta una porta a l'esperança: després de la foscor es fa la llum. Després de la ceguesa, sempre hi ha la possiblitat de tornar-hi a veure. Sobretot, però, si hi tornes a veure, no deixis mai d'observar. (...)