No veure-hi és un drama físic; no saber mirar cap endins és una tragèdia moral. La trama que prposta Saramago es reprodeix, lamentablement, amb aquesta valenya i necessària aventura dòbrir e TNC a Europa. Aquest Assaig sobre la ceguesa s’ha ensopegat en representar la novel·lsa, més qu no pas destil·lar-la i mostrar el seu borou amb el llenguatge escènic més saborós. Contrasta amb aquell Assaig sobre la lucidesa (també a partir de l’obra de Saramago) que, amb molts menys mitjans, van fer la seva lectura honesta i imaginativa amb molt més olfacte que bn aquest trasatlàntic que costarà trobar on fer-lo navegar. Asseguren que, a Porto, va aixecar aplaudiments unànims, Tant,que han reprogramat sessions per al mes de març. Celebrem el seu entusiasme però, si més no personalment, no el compartim (tot i que voldríem fer-ho).

Aclaparats per una narració accelerada, per una escena en panoràmica i per uns quadres tenebrosos que ni tan sols generen rebuig o empatia cap a les víctimes. Perquè (en termes generals) tot el que es veu és una ficció representada, no viscuda. El joc del català i portuguès, que podria ser una troballa dramatúrgica o com a mínim de diferents sonoritats, acaba sent un malson perquè la col·locació dels cartells dels sobretítols impedeix seguir text i acció. En canvi la visió de dues pantalles (per què dues?) al fons de l’escena hauria estat un lloc molt més raonable per a la salut de les vèrtebres dels espectadors.

El quadre distòpic i quasi apocalíptic de José Saramago (Nobel de literatura 1998) topa un cop i un altre amb el vidre invisible. I això que l’arrencada és suggeridora i atractiva: sense cap raó aparent, tothom va quedant cec. Primer els confinen com a protecció. Però al final els abandonen a la seva sort sota amenaça de ser abatuts per l’exèrcit que els vigila. Escrit el 1995, la coincidència amb el pànic per la covid és propícia. Però Saramago es preguntava sobre la capacitat de veure amb sinceritat, desinteressadament. Per això, atorga el privilegi a la dona del metge, que només estima i no espera res a canvi. Com a La bona persona de Sezuan, en una situació de mancança, l’abús esdevé la moneda de canvi, de supervivència. El sentit de la vista és una metàfora del saber veure al cor i no deixar-se enganyar per les superficialitats. Però l’obra es queda en la capa plana de la narració, no poua gaire gens en aquest oceà subterrani. I la velocitat (que té un cert mèrit a com avançar l’escena) acaba sent un quadre pla, insuls, que s’allargassa massa per no anar gaire enlloc. Representar un poble cec durant més de tres hores (i canviant de rols contínuament) no ajuda a fer una interpretació profunda. Hi ha una preocupació per donar velocitat a una trama llarguíssima (que hauria pogut essencialitzar molts passatges). Clàudia Cedó, que va saber agafar l’aire de Canto jo i la muntanya balla, s’ha ennuegat.

Sap greu que una aposta tant decidida per a la internacionalització del TNC tingui aquests pobres resultats. També va passar la temporada passada amb una prometedora Fuego fuego que va acabar resultant ser poc més que cendra. De les bones idees, cal fer-ne un seguiment i analitzar, fins al cor i la raó, si la peça emociona, si és reveladora. El llibre de Saramago ho és; la seva adaptació és una pobra caricatura amb un dispendi de mitjans intolerable. És bo equivocar-se, si hi ha voluntat d’esmena.