La Fem Fatal presenta un exercici de només 8 minuts en què la tècnica d’una parella al trapezi, tot confiant en els soports de l’un i de l’altre i equilibrant el pes dalt de l’element ajuden a prendre forma d’una relació de necessitats. L’un es necessita de l’altre. Antoni no pot quedar-se sense la Polina ni viceversa. La vida seria més senzilla, si cadascú estigués sol al seu trapezi però hi ha un estrany magnetisme per aprendre a conviure, compartint-lo. Aquesta dependència de l’un i l’altre arriba a tenir un cert aire clownesc, perquè no és racional. És el camí que han decidit prendre els dos personatges i tots dos només viuran com si sense l’altre, res tingués sentit. De fet té un cert aire a la relació impossible dels dos personatges (Winnie i Willie) d’Els dies feliços, de Samuel Beckett. De fet,saquesta dependència d’uns i altres dalt d’un aparell circenc també es respirava en aquell devessall de creació d’Esquerdes dels d’Hotel Iocandi. El dubte és si els de La Fem Fatal són capaços de cnstruir un fil dramatúrgic que superi aquests 8 minuts o si es queden en una intensa coreografia (i d’una tècnica esgotadora). Fer-lo créixer per donar més matisos des de la inestabilitat del trapezi; aquest seria el repte.